Del periodisme al cinema
Wes Anderson dirigeix aquesta pel·lícula sobre periodisme. En realitat, però, el periodisme és un McGuffin per parlar de diversos temes socials, des de l’art fins a la política. La narració fictícia es basa en les experiències d’uns periodistes del diari Crònica Francesa, un diari editat a la ciutat francesa d’Ennui-sur-Blasé durant el segle XX i fundada pel periodista nord-americà Arthur Howitzer Jr. Un film dividit en quatre cròniques que, com totes les històries corals, consta de moments més interessants que d’altres. Una pel·lícula que compta amb la inconfusible firma acolorida de Wes Anderson.
Wes Anderson és un director conegut per pel·lícules com El gran hotel Budapest (The Grand Budapest Hotel) (2014), entre moltes d’altres. Ara realitza aquest film que es va estrenar en el Festival de Cannes. El director va explicar en quines idees es va basar per dur a terme el projecte: “Em vaig basar en tres idees: fer una pel·lícula que fos una col·lecció d’històries tipus òmnibus, sense fer prevaldre cap història específica; la segona, que parlés sobre el diari The New Yorker (el diari de la narració, òbviament, no és The New Yorker, però hi està totalment inspirat); i la tercera, volia fer una pel·lícula francesa“. De fet, els homenatges al cinema francès són constants.
La narració es divideix en diverses parts: La primera, l’obituari del director del diari La Crònica Francesa, Arthur Howitzer Jr. (Bill Murry), on s’explica la història de la fundació del periòdic. A la segona, la crònica El periodista amb bici, on el periodista Herbsaint Sazerac (Owen Wilson) ens fa un recorregut geogràfic i humà per la població fictícia Ennui-sur-Blasé. La tercera part està basada en l’article L’obra mestra de formigó, escrit per la periodista J.K.L. Berensen (Tilda Swinton), on narra com el marxant d’art Julien Cadazio (Adrien Brody) coneix a la presó Moses Rosenthaler (Benicio del Toro), un artista. Julien decideix convertir Moses en un pintor famós. Aquesta història està basada en l’article real Els dies de Duveen de S.N Berhman publicat al New Yorker. La quarta parla sobre l’article Revisions d’un Manifest escrit per la periodista Lucinda Krementz (Frances McDormand) de la secció de política. Es tracta d’una crònica de les revolucions estudiantils protagonitzades per Zeffirelli (Timothée Chalamet). Està basada en l’article real Els esdeveniments de Maig: un quadern de París. Finalment, trobem la història El menjador privat del comissionat de policia escrita pel periodista Roebuck Wright (Jeffrey Wright). Un article que volia parlar del famós xef Nescaffier (Steve Park), però que acaba parlant del segrest i posterior alliberació de Gigi (Winston Ait Hella), fill del Comissari (Mathieu Amalric).
La fotografia de Robert Yeoman juga amb els colors d’una manera sorprenent: el blanc-i-negre ensenya personatges i situacions més autèntics que els de colors. Molts cops darrere dels colors s’hi amaguen hipocresies i violències. A més a més, les referències i els homenatges a cineastes com Godard o Truffaut són constants. Un producte audiovisual que suma també de manera natural, l’animació i la fotografia pura en una autèntica obra d’orfebreria audiovisual.
La banda sonora d’Alexandre Desplat sap ser tan polifacètica com la mateixa pel·lícula. També, amb l’ajuda de cançons franceses, com les de Chantal Goya o Charles Aznavour, situa la narració en un lloc i una època ben concrets: la França de després de la Segona Guerra Mundial.
Del magnífic repartiment, cal destacar-ne, entre d’altres, Bill Murray com a director de la revista, Arthur Howitzer Jr. . Qui fa el paper més sorprenent és Adrien Brody que construeix un personatge cínic i malvat com el del marxant d’art Julien Cadazio. Tot això en un gran càsting que va des de Christoph Waltz a Willem Dafoe, passant per unes excel·lents actuacions de Léa Seydoux i Frances McDormand.
El director de la pel·lícula va desmentir en una entrevista que fos una carta d’amor al periodisme: “Podria no utilitzar aquesta frase exacta perquè no és una carta d’amor. És una pel·lícula. Però sí que es tracta de periodistes que he estimat, periodistes que han significat alguna cosa per a mi. Durant la primera meitat de la meva vida, vaig pensar que The New Yorker era principalment un lloc per llegir ficció, i la pel·lícula que vam fer és tota fantasia“. Precisament, en ser ficció, s’allunya de la mística d’altres films sobre periodisme i permet veure totes les cares de la professió: des de la relació massa estreta amb els protagonistes de la notícia fins als periodistes d’autèntica raça que fugen del relat que els volen imposar els protagonistes de la notícia. Unes notícies que ens parlen des de les avantguardes, fins a la cuina francesa passant per la revolució del Maig del 68. Tot vist des d’un de punt de vista crític cap a totes les parts implicades en els esdeveniments. El gran inconvenient és que parla de tantes històries i temes, que, inevitablement, algunes estan millor tractades que d’altres… Un gran film, amb imatges poètiques que val molt la pena com a espectacle audiovisual, però que té un ritme massa abassegador que pot arribar a estar fora de l’abast de l’espectador.
citizenjoel 