El buen patrón

Desequilibri social

cartell/imbd.com

Fernando León de Aranoa dirigeix aquesta pel·lícula sobre la feina i la cara més fosca d’alguns grans empresaris. De fet, el protagonista és Blanco, president de l’empresa Básculas Blanco. Aquesta empresa opta, precisament, al premi local a l’Excel·lència Empresarial. Quan falta poc temps perquè s’atorgui aquest premi, a Blanco li passaran un seguit d’esdeveniments personals i empresarials que li faran pensar que és impossible que el guanyi… Una narració que, a part de mostrar un empresari sense cap mena d’escrúpols i amb lligams obvis amb l’extrema dreta i el feixisme, descriu molt bé la precarització laboral, però també denuncia la falta de solidaritat entre els treballadors. Uns treballadors disposats a qualsevol cosa per tal de no perdre la feina. Un bon film, amb elements berlanguescos, que amb tocs d’humor fa un retrat dur de la societat.

Fernando León de Aranoa és un director conegut, sobretot, per Los lunes al sol (2002). Ara dirigeix aquesta pel·lícula que representarà Espanya als Oscars. Va explicar en una entrevista on es va inspirar per dibuixar l’empresari protagonista del film: “En gent pròxima, que no famosa. També en situacions com les que protagonitza el personatge principal, com ficar-se en excés en la vida dels seus treballadors. Hi ha moments en la pel·lícula que són claus. La primera és l’escena en un restaurant on esbrina que un dels seus empleats té problemes amb la seva dona. I l’altra és quan vol controlar els seus treballadors travessant diverses línies vermelles perquè l’empresa vagi bé. Quan aquestes dues idees van sorgir em van atreure molt. És la vegada que més ràpid he sabut que havia de fer una pel·lícula.” De fet, tota la narració gira al voltant de l’obsessió de l’empresari per controlar els seus treballadors, fins i tot la seva vida privada.

La pel·lícula comença quan Básculas Blanco rep la notícia que és candidata al premi local a l’Excel·lència Empresarial. El seu director, l’empresari Blanco (Javier Bardem) està obsessionat a aconseguir-lo. Una setmana abans, però, comencen els contratemps… El seu millor amic i treballador, Miralles (Manolo Solo) ha abaixat el seu rendiment a causa dels problemes amb la seva dona Aurora (Mara Guil). Paral·lelament, un dels treballadors acomiadats en l’últim ERE, José (Oscar de la Fuente) comença una acampada davant la fàbrica de l’empresa perquè el readmetin. La contractació d’una nova becària en el departament de màrqueting, Liliana (Almudena Amor) també li provocarà noves dificultats.

La fotografia de Pau Esteve Birba reflecteix molt bé la denúncia social del film. Veiem molts cops el despatx del protagonista com un lloc amb clarobscurs, on mana la foscor.

La banda sonora de Zeltia Montes sap transmetre el toc de comèdia i humor. També serveix per dirigir l’acció cap a aquest estil.

Javier Bardem fa una de les seves millors interpretacions com a Blanco. Construeix tot un personatge cínic, icònic i mafiós, que, a voltes, sembla creure’s un Padrí com el de la saga El Padrino (The Godfather). El gran descobriment d’aquest film ha estat Almudena Amor com a Liliana, un personatge més complex del que sembla en un bon principi.

El director va definir en una entrevista la relació d’aquesta pel·lícula amb Los Lunes al sol: (2002) “Hi ha connexions perquè ambdues tenen a veure amb l’àmbit laboral, però també amb el personal. Són tangencials. Los lunes al sol (2002) és una pel·lícula que, reduint-t’ho molt, parla de l’atur(…) En aquest cas, volia explicar l’espai que els protagonistes d’aquella pel·lícula enyoraven: l’ocupació, tot i això, també com de tràgiques i de precàries poden arribar a ser les relacions viciades en el treball. No solament pel patró, sinó també entre els mateixos treballadors. No hi ha una sensació de companyonia, de solidaritat ni de consciència de classe. Gairebé no hi ha ningú que se salvi en la pel·lícula.”. Un altre aspecte important de la pel·lícula és la presència i la connivència de l’extrema dreta i el feixisme amb un cert món empresarial, a voltes més per conveniència que per afinitat ideològica. Una narració que, tanmateix, desmenteix el mite de la solidaritat entre treballadors. En el fons, tots intenten conservar la feina a qualsevol preu. A més a més, denuncia la falta d’humanitat que es troba en la societat actual. En conclusió, una molt bona pel·lícula, amb un humor de Berlanga., que no pot evitar caure en certs tòpics a l’hora de dibuixar el personatge principal.

Advertisement