Òpera cinematogràfica
Leos Carax dirigeix aquest musical que és tota una òpera cinematogràfica en tots els sentits del terme. El film està dividit en dues parts molt diferenciades: la primera ens presenta els protagonistes, la parella formada per dos famosos, el comediant Henry McHenry i la soprano Ann Desfranoux, que tenen una relació amorosa que passa per diferents etapes: amor, rutina, desengany…; la segona comença amb el naixement de la seva filla Annette, que serà utilitzada com un objecte en descobrir-se la seva habilitat per cantar. La narració descriu tota mena de violència (física, psicològica i moral) i tracta temes com les relacions humanes, el preu de la fama, el masclisme o l’explotació dels infants amb talent. Tot això, en una molt bona pel·lícula, intensa, absorbent i fosca.
Leos Carax és un director conegut per pel·lícules com ara Mala sangre (Mauvais sang) (1986) o Holy Motors (2012), entre moltes d’altres. Ara realitza aquest film que va obrir el festival de Cannes, on va guanyar el premi al Millor Director. El director va recordar què el va atreure de la història: “Em vaig preguntar: per què els protagonistes són una cantant d’òpera i un comediant? (…) Els dos espectacles comparteixen algunes coses. La nuesa dels actors i la seva vulnerabilitat a l’escenari. També comparteixen el joc amb la mort: l’òpera és bàsicament dones que moren a l’escenari, de totes les maneres possibles, mentre canten la seva cançó més bella i pomposa, anomenada ària; i els grans comediants són els que coquetegen amb la mort a l’escenari. (…). Vaig començar a veure tota la pel·lícula com una metàfora de la respiració: la vida i la mort, per descomptat, i riure, cantar, donar a llum, mantenir la respiració… A més a més, la pel·lícula respira un ritme musical“. Un ritme musical que acaba sent frenètic a la major part de la pel·lícula.
El film explica la història d’amor entre el comediant Henry McHenry (Adam Driver) i la soprano Ann Desfranoux (Marion Cotillard). Henry és famós pel seu espectacle monòleg El Simi de Déu, mentre totes les òperes d’Ann acaben amb la mort de la protagonista. A les òperes d’Ann actua amb l’Acompanyant (Simon Helberg), el seu pianista. La relació entre Henry i Ann es va deteriorant amb el pas del temps. Aquesta és la primera part de la narració. La segona comença amb el naixement d’Annete i com aquesta és explotada a causa de la seva habilitat inusual per cantar i és convertida en una icona mediàtica infantil.
La fotografia de Caroline Champetier ens transporta als diversos gèneres que inclou el film, amb homenatges inclosos a diversos clàssics del cinema. Una pel·lícula on les llums de les càmeres dels paparazzis amaguen la foscor de la vida interior dels protagonistes. Una obra plena també de metàfores visuals, algunes molt evidents, com ara el fet que en la majoria d’escenes que veiem Annette és representada per una nina.
La banda sonora de Ron Mael i Russell Mael inclou grans cançons com la del principi “It’s time to start” amb música composta pel cantant Spark. Aquesta primera cançó serveix tant d’introducció com de resum de l’acció que després passarà en el film.
De les interpretacions cal destacar la parella Marion Cotillard-Adam Driver, però sobretot la d’una Marion que sap mostrar-nos tota la complexitat del personatge. Un punt i a part mereix la interpretació de Simon Helberg, com l’Acompanyant, que aquí sobresurt en un paper dramàtic, després de la seva actuació a la comèdia Big Bang Theory (2007-2019).
El director va explicar en una entrevista perquè volia parlar sobre l’èxit i el preu de l’èxit: “és un tema molt interessant. A part d’aconseguir l’èxit, s’ha de mirar si aquest fa que creixis o t’empetiteixis com a persona” De fet, el preu de la fama i l’èxit és un dels grans arguments de la pel·lícula. Una fama que, a vegades, provoca inestabilitat emocional en els mateixos famosos. També critica com, moltes vegades, nens i nenes artistes s’acaben convertint en simples joguines mediàtiques. Però, per sobre de tot, hi ha un punt que sobrevola la narració: les relacions tòxiques tant públiques com privades. Una magnífica obra audiovisual amb una escena final impactant.
citizenjoel 