Las cosas que decimos, las cosas que hacemos (The Things We Say, the Things We Do)(Love Affair(s)) (Les Choses qu’on dit, les choses qu’on fait)

L’amor té més de dues cares

cartell/imbd.com

Emmanuel Mouret dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’amor i sobre com l’atzar influeix en les nostres relacions sentimentals. Els protagonistes principals són l’escriptor Maxime i Daphné. Maxime, amb una crisi de creativitat, decideix anar a visitar el seu cosí François. Aquest, però, està fora de viatge per feina, i Maxime conviurà durant uns dies amb la parella de François, Daphné, qui està embarassada de tres mesos. Maxime i Daphné aprofitaran la seva trobada per explicar-se les seves respectives vides amoroses. A partir d’aquí, la narració entrellaça totes les històries en què sobresurten grans reflexions sobre la vida, el destí, l’amor i les relacions sentimentals. Una pel·lícula que va de menys a més i que aconsegueix transmetre una màgia especial.

Emmanuel Mouret és un director francès que ha realitzat entre altres pel·lícules, El arte de amar (L’art d’aimer) (The Art of Love) (2011) o Lady J. (2018). Ara dirigeix aquest film que va rebre 13 nominacions als César, els premis del cinema francès. El director va explicar per què estava interessat en aquest tipus d’històries d’amor i atzar: “L’atzar està darrere de moltes situacions, sorpreses, molèsties, crueltats i històries. L’amor és un tema igualment apassionant perquè pot semblar un joc, però és, sobretot, una aventura tan emocionant, divertida i intensa com cruel i dramàtica. Sempre posa en dubte els nostres hàbits i les normes socials. Perquè l’amor o l’atracció romàntica no respecten les normes comunes que els homes s’han fixat (…) Perquè, des del moment en què l’amor existeix i el benestar d’altres persones està en joc, sempre correm el risc de causar mal perquè l’altre és el més important.” De fet, en la narració tan important són les accions com les conseqüències que aquestes tenen sobre la resta dels personatges.

La pel·lícula comença quan l’escriptor Maxime (Niels Schneider) va a visitar el seu cosí François (Vincent Macaigne). Com que no hi és, Maxime és acollit per Daphné (Camelia Jordana), parella de François, i que està embarassada de tres mesos. A partir d’aquí, s’explicaran les seves respectives vides amoroses: Maxime, la seva història d’amor amb Victorie (Julia Piato), una dona casada, i sobretot, amb Sandra (Jenna Thiam); Daphné, per la seva banda, explicarà la seva història d’amor amb François, i el fet que quan el va conèixer era un home casat amb Louise (Emilie Dequenne).

La fotografia de Laurent Desmet és un dels punts destacats del film. Ajuda els espectadors a situar-se en el punt de vista dels diferents personatges. Tot amb una poesia cinematogràfica que enllaça amb la cinematografia francesa, sobretot amb Rohmer i Truffaut.

Un altre aspecte que cal mencionar és la banda sonora: La gran majoria de les referències musicals són a òperes que ens parlen d’històries d’amor apassionades com les que viuen els personatges. De fet, algunes són de Puccini, en una referència implícita a la frase que surt citada a la pel·lícula L’amor té dues cares (The Mirror Has Two Faces), dirigida i protagonitzada per Barbra Streisand: “Quan ens enamorem, escoltem Puccini a la nostra ment”. Una sensació que tenen bona part dels protagonistes.

Niels Schneider, com a Maxime, es complementa molt bé amb Camelia Jordana, com a Daphné. Niels, a més a més, sap transmetre la imatge d’artista solitari i amb el cor trencat. De les altres històries d’amor paral·leles cal destacar la interpretació de Vicent Macaigne com a François i, sobretot, la d’Emilie Dequenne com a Louise.

El director va explicar en una entrevista l’estructura de la pel·lícula: “M’agradava fer una pel·lícula que fos molt ‘narrativa’, en la qual moltes històries s’encavalquen. Té una estructura en forma d’embut, on moltes històries es condensen lentament. M’interessava permetre que aquests diferents contes poguessin coexistir(…)També volia que la gent entengués realment la complexitat de cada personatge, per poder sentir-los a prop, per entendre’ls, per saber tots els detalls, per a poder empatitzar amb cadascú fins al final, i no haver de prendre partit per l’un o l’altre.” De fet, un dels missatges clars del film és que les relacions humanes, sobretot les sentimentals, són més complexes d’allò que pugui semblar a primera vista. Moltes vegades no es diuen coses per no contradir les convencions socials o per no ferir els sentiments dels altres. Unes relacions marcades, inevitablement, pel destí i les casualitats que passen durant la vida. Una narració que va agafant força a mesura que avança i que conté una gran bellesa audiovisual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.