El naixement d‘una malvada
Craig Gillespie dirigeix aquesta pel·lícula sobre Cruella, la dolenta dels “101 dàlmates” (The Hundred and One Dalmatians”. La narració comença amb el naixement de Stellla i explica la seva evolució fins a convertir-se en Cruella Devil. Es quedarà orfe a dotze anys i, sense casa ni família, passarà la seva adolescència fent de lladre pels carrers de Londres, juntament amb dos companys de la seva edat que també s’han de buscar la vida. Stella que sempre havia somiat en ser dissenyadora de moda, aconsegueix una feina de netejadora en una casa de moda de Londres. Per una sèrie de circumstàncies casuals, la famosa dissenyadora, la Baronessa, s’interessarà per un vestit de l’aparador que resultarà ser fet per Stella. Aquest fet marcarà l’inici de la relació entre ella i la Baronessa, que acabarà convertint-se en un enfrontament laboral i personal… Un magnífic film, amb algunes escenes repetitives i massa llargues, on destaquen les magnífiques actuacions d’Emma Stone i d’Emma Thompson.
Craig Gillespie es va donar a conèixer com a director amb Jo,Tonya (I, Tonya) (2017). Ara porta al cinema, amb l’ajuda de Disney, una mena de biopic del personatge fictici de Cruella, l’antagonista del llibre “101 dàlmates” (“The Hundred and One Dalmatians”) de Dodie Smith. Aquest llibre ja va ser adaptat a la pantalla gran amb actors reals, amb Glen Cloose interpretant Cruella l’any 1996. El director va recordar com es va veure implicat en el projecte del film Cruella: “Vaig rebre una trucada de Sean Bailey (president de Walt Disney Studios Motion Picture Production) (…) que em va proposar: (…)’Què penses sobre fer Cruella amb Emma Stone, ambientada en el Londres punk dels anys setanta?‘. Aquesta combinació em va sonar increïble“. De fet, acaba sent una combinació molt afortunada.
La pel·lícula comença quan Stella (Tipper Seifert-Cleveland) és una nena rebel que viu amb la seva mare Catherine (Emily Beecham). Un dia viatgen a Londres per assistir a una gala, on morirà la seva mare en un accident. Després d’aquest fet, Stella acabarà vivint a Londres amb els lladres rodamons Jasper (Ziggy Gardner) i Horace (Joseph MacDonald). Ja de grans, Stella (Emma Stone) continua vivint amb Jasper (Joel Fry) i Horace (Paul Walter Hauser). Per una sèrie de circumstàncies Stella, a qui sempre li havia agradat el món de la moda, toparà amb la Baronessa von Hellman (Emma Thompson). Stella descobrirà que la Baronessa va tenir un paper important en la mort de la seva mare i intentarà venjar-se’n… Per fer-ho, adoptarà la identitat de Cruella.
La fotografia de Nicolas Karakatsanis ens mostra el camí cap a la foscor de Stella. Una persona, que tot i que ja de petita feia malifetes, té un costat bo que va desapareixent a mesura que avança la narració. A més a més, inclou referències cinèfiles més o menys explícites.
La banda sonora de Nicholas Britell ens situa en els anys seixanta i setanta i a la vegada reflecteix la vida interior de la protagonista. Serveixin com a exemple, “These Boots Are Made for Walkin'” de Nancy Sinatra com a cançó de finals dels anys seixanta o “Smile” de Judy Garland per representar tots els traumes que pateix la protagonista.
Emma Stone fa una gran interpretació com a Stella/Cruella, mostra l’evolució del personatge i sap combinar la maldat de Cruella amb la teòrica ingenuïtat de Stella. També cal destacar la contraposició que li posa una magistral Emma Thompson com a Baronessa. Així mateix, fan una bona actuació Joel Fry i Paul Walter Hauser com Jasper i Horace respectivament.
El director va explicar en una entrevista: “Es tractava de descobrir el viatge emocional de Cruella i seguir el què passa entre Cruella i la Baronessa (…) Els personatges han de tenir sentit, fins i tot en l’àmbit emocional…” De fet, una de les millors virtuts de la narració és ensenyar l’evolució dels personatges i també el perquè de les seves accions o omissions. Una narració que inclou crítiques, més o menys subtils, al món de la moda i al dels mitjans de comunicació… A més a més, no deixa de mostrar-nos com la classe social configura el nostre destí. En conclusió, una bona pel·lícula, un gran producte audiovisual, que sap combinar el món Disney amb clars missatges de crítica social, en una narració que, en alguns moments, es fa un pèl llarga.
citizenjoel 