El padre (The Father)

El laberint de la ment

cartell/imbd.com

Florian Zeller dirigeix aquesta pel·lícula sobre una persona amb demència. El film explica la història d’Anthony, un home gran amb demència (Alzheimer?), que viu amb la seva filla Anne. L’originalitat de la història rau en el fet que la veiem tal com la viu Anthony en el seu cervell: confonent i combinant persones, llocs i temps. Això es converteix, alhora, amb la gran virtut i el gran defecte de la pel·lícula, ja que la complexitat de la trama fa que l’espectador pugui no entendre parts importants de la narració. La narració obre el debat sobre si és millor que una persona amb demència visqui a casa seva, d’un familiar o en una residència o centre. Una bona pel·lícula amb una original intenció narrativa, on cal destacar l’excepcional interpretació d’Anthony Hopkins.

Florian Zeller és un director francès de teatre que es va iniciar en el món del setè art amb el curtmetratge, Nos dernières frivolités (2008). Ara porta al cinema la seva pròpia obra de teatre, Le Père (2012), amb l’ajuda del director de cinema britànic, Christopher Hampton. Aquest film ja opta a 6 Oscars, entre els quals, el de Millor Pel·lícula. El director va explicar per què va decidir passar l’obra de teatre a la pantalla gran: “L’obra de teatre va ser ideada en francès, a França, el 2012 i va recórrer diferents països, principalment gràcies a Christopher Hampton, que tradueix les meves obres.(…) El públic ens venia a veure després de cada actuació per parlar i compartir les seves pròpies històries. (…) l’art serveix per recordar-nos que som part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos, que tots estem connectats a la humanitat amb tot el seu dolor i que podem trobar consol en aquesta realització. En aquest moment vaig sentir un desig sincer i conscient de fer-ne una pel·lícula, amb l’objectiu d’acostar-me el més possible a aquestes emocions.” Unes emocions que es reflecteixen bé en el film.

La narració comença quan Anthony (Anthony Hopkins) es trasllada a viure a casa de la seva filla Anne (Olivia Colman). Anne es veurà obligar a contractar cuidadores perquè es facin càrrec del seu pare mentre ella treballa, però Anthony els farà la vida impossible a totes. Per aquest motiu, i també per les pressions de la seva parella, Paul (Rufus Sewell), Anne es començarà a plantejar portar-lo a una residència de gent gran.

La fotografia de Ben Smithard contribueix a la confusió de l’espectador. Tots els escenaris estan rodats de manera tan similar que realment pots no arribar a saber on està passant l’acció.

La banda sonora de Ludovico Einaudi es basa sobretot en les òperes que escolta el protagonista. Unes òperes que reflecteixen el patiment interior del protagonista.

Anthony Hopkins fa una gran actuació com a Anthony, el personatge principal: amb una sola mirada, aparentment inexpressiva i perduda, ens mostra tota una gama de sentiments. Olivia Colman també fa una molt bona interpretació com a Anne.

El director va justificar en una entrevista l’estructura narrativa del film: “Vam mantenir el principi narratiu que és la característica distintiva de l’obra de teatre; és a dir, explicar aquesta història des de dins, catapultant l’audiència en un laberint d’incerteses, situant-la en una posició molt activa per intentar entendre el que està passant (…) jugant amb aquest sentiment de desorientació i a través d’una mirada cinematogràfica: estar totalment immers en el laberint mental d’aquest personatge. (…) Volia que la pel·lícula fos una mica com un trencaclosques on l’espectador hagués de moure les peces, per provar combinacions diferents per tal d’entendre realment el que passa (…) Malgrat la complexa naturalesa de la narrativa, arribem a un nivell gairebé extrem de simplicitat, una mera emoció; un lloc que tots tenim en comú, on l’amor i la por ressonen.” I de fet, és la característica que millor representa els malalts amb demència: no perden mai els sentiments, els segueixen mostrant fins i tot en els estadis més avançats de la malaltia. Una bona pel·lícula amb una estructura narrativa original, però que, en alguns moments, pot arribar a ser confosa i pot fer perdre l’espectador.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.