Entre nosotras (Two of Us) (Deux)

L’amor no necessita paraules

cartell/imbd.com

Filippo Meneghetti dirigeix aquest film sobre la història d’amor entre dues dones grans, Madeleine, una vídua, i Nina, una soltera. Totes dues són veïnes del mateix replà i amaguen el seu amor davant la societat i la seva família. Tot i això, tenen com a projecte vital anar a viure a Roma juntes. Tot canviarà de sobte, quan Madeleine pateix un ictus. Nina s’haurà d’esforçar per intentar continuar mantenint la relació amb Madeleine, en secret… La narració ens parla de la censura i l’autocensura dels sentiments entre persones de diferent sexe, en un món que presumeix de no tenir prejudicis, però que encara en té molts. A més a més, tracta un tema com les dificultats que presenta la cura de les persones dependents i aborda el debat sobre si és millor que aquestes persones siguin cuidades per professionals o per familiars. En conclusió, una pel·lícula que tracta d’una relació lèsbica en el moment de la vellesa. Un tema que està tractat amb delicadesa i sensibilitat i que sap combinar el missatge social amb la història romàntica. El seu defecte és que alguns punts del guió resulten poc explicats o poc realistes.

Filippo Meneghetti és un director francès que, fins ara, ha estat el guionista i director de curtmetratges i documentals com ara Undici (2012) o La bête (2018) i el documental Maistrac: lavorare in Cantiere (2009). Ara dirigeix aquesta pel·lícula que ja opta a l’Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa. El director va explicar allò que el va fer decidir a fer aquest film: “En la meva adolescència hi havia dues persones que eren molt importants en la meva vida, ja que eren les que em van transmetre la passió pel cinema… Van passar per dificultats similars, especialment una amiga meva, i en aquell moment (la seva història) realment em va tocar i em va impactar de manera profunda (…)El fet que els personatges estiguin envellint prové de la necessitat que sento de fer alguna cosa no en contra, sinó sobre l’obsessió de la societat per la joventut i la perfecció del cos.(…) I, ja que sóc cineasta, sento la responsabilitat de fer pel·lícules que representin el món en la seva complexitat.” Precisament aquesta és la virtut de la narració, mostrar la complexitat de les relacions lèsbiques i l’acceptació de la societat.

Les protagonistes de la narració són Madeleine (Martine Chevallier), vídua, i Nina (Barbara Sukowa), soltera, són dues dones grans que són veïnes i amants. Les dues planifiquen, en secret, escapar-se a viure a Roma, però Madeleine és incapaç d’explicar la relació als seus fills Federic (Jérôme Varanfrain) i Anne (Léa Drucker), amb el seu fill Theo (Augustin Reynes), que té una relació molt especial amb la seva àvia. Tot canviarà quan Madeleine pateix un ictus. La seva filla contractarà una cuidadora, Muriel (Muriel Bénazéraf), perquè visqui amb ella i assumeixi la seva cura… Això dificultarà la relació entre Madeleine i Nina, que a ulls de la família de Madeleine només és una veïna.

La fotografia d’Aurélien Marra juga amb la foscor del secret de la relació entre les dues protagonistes. Fins i tot, però, en les escenes amb més llum hi ha una part d’ombra, metaforitzant perfectament l’ombra dels prejudicis.

La banda sonora de Michele Menini compta amb la magnífica cançó italiana “Chariot” (Sul mio carro) de Betty Curtis. Una cançó i una música que s’integren i són coherents amb la narració i el guió, inclosos els seus girs.

Martine Chevallier fa una gran interpretació com a Madeleine, sap expressar amb el seu cos tots els sentiments d’un personatge que no pot parlar. Barbara Sukowa com a Nina representa molt bé la persona amb més caràcter de la relació. Léa Drucker, en canvi, fa una actuació molt plana com a Anne, la filla de Madeleine.

El director va explicar en una entrevista que “La pel·lícula tracta molt sobre la consciència (d’un mateix) de la manera en què es construeix hom la seva autopercepció a través de les demandes de la societat o de la família. D’això neix una autoimatge que és molt difícil de tractar perquè hi ha 24 hores, set dies a la setmana… Crec que tothom pot relacionar-se amb la idea d’exercir un paper i mentir, i crec que és una part important de la nostra experiència social.”. De fet, tots els personatges del film són com els d’una obra de teatre, tots intenten fer un paper que, d’una manera o altra, els resulta incòmode. D’això tracta la pel·lícula, de gent que amaga els seus sentiments, amb la gens innocent metàfora de dues nenes jugant a cuit i amagar. De fet, l’amor es mostra com un amor molt subtil, però molt sincer. Un magnífic film, malgrat que deixa massa punts del guió oberts i altres aspectes resulten poc creïbles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.