Ciutadà Kane (Ciudadano Kane) (Citizen Kane) (1941)

cartell/imbd.com

Aquesta és l’entrada número 1000 d’aquest bloc de cinema. Així que avui us volia parlar de la pel·lícula que em va inspirar per donar-li nom: Ciutadà Kane (Ciudadano Kane) (Citizen Kane) (1941) d’Orson Welles. Un film considerat, per molts, el millor film de la història.

Aquest film es basa en la història de William Randolph Heart, un famós magnat de la premsa i polític de l’època en què es va realitzar la pel·lícula. Tot i això, Welles va assenyalar que la narració reflectia la vida d’una persona rica i influent, però que no era un biopic del magnat. S’especula que, a conseqüència d’això, el polític va censurar alguna escena de la pel·lícula i, fins i tot, Heart va acusar Welles de ser comunista i va intentar boicotejar la seva carrera cinematogràfica. El títol original va ser American. De fet, de tot aquest procés, amb el protagonisme del guionista, Mankiewicz, David Fincher n’ha fet, recentment, una altra pel·lícula, Mank.

El film comença amb la mort del multimilionari magnat del sector de la comunicació i expolític, Charles Foster Kane (Orson Welles). En el seu llit de mort, a la seva finca Xanadu, pronuncia una última paraula “Rosebud”. A partir d’aquí, comença una investigació periodística per descobrir el significat d’aquesta paraula. La narració ens explicarà la vida de Kane a través de flashbacks d’amics, coneguts, parelles i exdones del magnat…

La narració tracta diversos temes a través dels diferents gèneres que la componen. Les temàtiques van des de les classes socials, fins al periodisme i la política. De fet, el protagonista, Kane, presumeix d’influir en l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació dels quals és propietari. També versa sobre com els nostres traumes infantils marquen la nostra vida i les nostres relacions.

De fet, molts cops s’ha parlat de la mansió Xanadu com a metàfora del cervell. El lloc on caben des de les coses més mundanes fins als traumes més amagats. Uns traumes ben metaforitzats amb la paraula “Rosebud”, que ha quedat per sempre com el mot per definir-los.

El director Peter Bogdanovich va explicar en una entrevista quin és el llegat del film tants anys després: “La construcció de la història, l’estructura dels flashbacks i tota la producció en general. És una història molt depriment. Al final no hi ha ni un polsim d’esperança. L’estil de la pel·lícula, la forma en què ho va fer, els diàlegs superposats, l’estructura del flashback, alguns angles de càmera… són sorprenents. Si no ets insensible, encara avui et commou veure-la”. En resum, un film ben vigent avui en dia i que ha marcat un abans i un després en el món del cinema. De fet, molts la consideren la millor pel·lícula de la història, com van dir els crítics de la BBC el 2015. Per tant, no cal que us digui res més perquè entengueu el motiu pel qual aquest bloc de cinema homenatja aquesta pel·lícula. I aquest film és una recomanació eterna.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.