Mank

El geni oblidat

cartell/imbd.com

David Fincher porta a la pantalla gran la vida del guionista Herman Mankiewicz. La pel·lícula se centra en els dies en què va escriure el guió de Ciutadà Kane (Citizen Kane) (1940), per encàrrec d’Orson Welles. Aquest fet li va causar un fort enfrontament amb William Randolph Hearts, sobre el qual sembla que es basa la història de Ciutadà Kane. La narració ens mostra tots els aspectes del cinema, des del vessant més econòmic fins al més creatiu. També ens mostra la pressió a la qual estan sotmesos els guionistes. Una pressió que arriba des dels productors fins als mateixos directors. A més a més, la pel·lícula és una fotografia de l’edat d’or del cinema, dels grans directors en l’època de la Gran Depressió. Sobretot es tracta d’un film sobre el procés de realització d’un producte audiovisual i sobre fins a quin punt un guió imita la realitat o és pura ficció. També reflecteix els estralls que pot produir l’alcoholisme en una ment brillant. Un magnífic film, en blanc i negre, que ensenya els traumes del guionista que va escriure Ciutadà Kane (Citizen Kane) (1940) en una narració pensada per a cinèfils, on destaquen els grans diàlegs sobre cinema i política. El film va de menys a més, fins a acabar amb un gran final.

David Fincher és un director conegut per pel·lícules com Seven (Se7en) (1995), El curiós cas de Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button) (2008), La red social (The Social Network) (2010) o Perdida (Gone Girl) (2014), entre d’altres. En aquest film ens mostra part de la vida del guionista Herman Mankiewicz, centrant-se en els anys en què va escriure el guió de Ciutadà Kane (Citizen Kane) (1940). El guió de “Mank” el va escriure el periodista Jack Fincher, pare del director. Després de llegir múltiples esborranys, David Fincher es va començar a interessar per aquest guió, ja que segons afirma en una entrevista: “es va convertir en una història sobre un home (Herman Mankiewicz) que va trobar el seu estil, i que va descobrir que les coses que deia importaven.” De fet, al principi Mank es veu a ell mateix com una persona que escriu historietes i creu que la vertadera influència només la tenen els polítics i els amos dels mitjans de comunicació.

La pel·lícula comença quan Orson Welles (Tom Burke) li encarrega a Mankiewicz (Gary Oldman) el guió de Ciutadà Kane (Citizen Kane). Mank, com el coneixen els seus amics, està ferit després d’un greu accident de trànsit i no es pot moure del llit. Mank ha de confiar en la seva ajudant, Rita (Lily Collins), perquè li mecanografiï els escrits. Paral·lelament, a través de flashbacks, veiem la seva relació amb el seu germà Joseph (Tom Pelphrey). També, les discrepàncies que tenia, sovint, amb el cap de la productora on treballava, la MGM, especialment amb el seu president Louis B. Mayer (Arliss Howard), una persona conservadora que va arribar a ser president del Partit Republicà. A més a més, ens mostra la seva relació amb el magnat de la premsa i polític, William Randolph Hearts (Charles Dance), sobre qui es basa Ciutadà Kane (Citizen Kane) (1940) i amb la parella de William, l’actriu Marion Davies (Amanda Seyfried).

La fotografia d’Erik Messerschmidt reflecteix com el treball d’un guionista és un treball a l’ombra i, en aquest film, això és més que una metàfora. També ens descobreix el pou fosc on estava Mank en el moment d’escriure el guió de la pel·lícula d’Orson Welles: enfonsat i en el moment més dur de l’alcoholisme que patia.

La banda sonora de Trent Reznor aporta ritme a la narració. A més a més, a la vegada, ens situa en els anys 30 i 40 en què se situa l’acció.

Gary Oldman destaca com a Herman Mankiewicz. La seva interpretació és tan completa que permet descobrir els traumes de Mank, i, a la vegada, la seva capacitat intel·lectual per analitzar el moment social i polític que estava vivint i expressar-ho verbalment a través de la ironia. Tom Burke interpreta un Orson Welles que el converteix massa en una caricatura. També cal assenyalar la bona actuació d’Amanda Seyfried com a Marion Davies i de Charles Dance com a William Randolph Hearts.

El director va explicar en una entrevista quin tema volia tractar: “Estava interessat en la idea de la col·laboració forçada: una pel·lícula és realment el subproducte d’una mare i un pare“. De fet, d’una manera o d’una altra, és un dels grans missatges de la narració: un film és un producte coral que és possible gràcies a la col·laboració de moltes persones, algunes d’elles anònimes. També incorpora grans reflexions sobre la influència del món del cinema (i dels mitjans de comunicació) i sobre si reconstrueixen la realitat o es limiten a reflectir-la. Es tracta d’una gran narració sobre el procés de creació i tota una reivindicació del món dels guionistes. Un molt bon film que no arriba a la categoria d’obra mestra, com Ciutadà Kane (Citizen Kane) (1940), i que està pensat per a gent cinèfila i coneixedora de la història del setè art. Malgrat això, es tracta d’una autèntica obra d’art audiovisual.

Advertisement