El juicio a los 7 de Chicago (The Trial of Chicago 7)

Justícia polititzada

cartell/imbd.com

Aaron Sorkin dirigeix aquesta pel·lícula sobre el judici als 7 de Chicago que es va produir entre l’any 1968 i el 1969. Els 7 de Chicago era un grup format per Abbie Hoffman i Jerry Rubin del Partit Internacional per la Joventut; Tom Hayden i Rennie Davis dels Estudiants per una Societat Democràtica; David Dellinger del Comitè Nacional de Mobilització pel final de la Guerra del Vietnam; Lee Weiner i John Froines formalment no adscrits a cap grup. Tots van ser acusats de conspiració per causar estralls durant la protesta contra la Guerra del Vietnam que va tenir lloc a la ciutat de Chicago durant la Convenció del Partit Demòcrata que va elegir Hubert Humphrey com a rival de Nixon. Unes protestes que van acabar amb greus enfrontaments entre la policia i els manifestants. La narració mostra com una justícia excessivament polititzada pot estar disposada a tot per acabar amb la dissidència social. A més a més, és molt interessant veure els debats entre els protagonistes, encara molt vigents, sobre la funció de l’esquerra al món, entre el pragmatisme i l’idealisme, i l’actitud davant d’un judici polític, veure’l com un procés judicial més o afrontar-lo com un element més de la lluita. Una molt bona pel·lícula que, un cop agafa el ritme, el manté constant fins a un final brillant.

Aaron Sorkin és conegut per ser guionista de grans films com ara Algunos hombres buenos (A Few Good Men)(1992) i, sobretot, per haver creat la sèrie l‘El ala oeste de la Casa Blanca (The West Wing) (1999)-2006). Fa poc va dirigir el seu primer llargmetratge: Molly’s Game (2017). Ara porta al cinema la història del judici als 7 de Chicago. El director va explicar en una entrevista com va voler enfocar la història: “Al principi, era un drama judicial (…) I es tracta d’un moment de la història que vaig pensar que havia de ser explicat en un format de llargmetratge. (…)Hi ha una fotografia en blanc i negre que tinc dels manifestants i contra manifestants davant del jutjat i hi ha eslògans a la fotografia com ara ‘Amèrica, l’estimeu o deixeu-la’, ‘Què hi ha dels drets civils blancs’… I tot sembla ben actual observant la cobertura de les manifestacions recents, amb els manifestants que xocaven amb la policia, tot el que havies de fer era degradar el color una mica i semblaria exactament el que passava el 1968.” De fet, en més d’un moment hom té la sensació que l’acció passa avui en dia.

La narració comença mostrant-nos com els diversos grups preparen la mobilització a Chicago: Tom Hayden (Eddie Redmayne) i Rennie Davis ( Alex Sharp) a la seu dels Estudiants per una Societat Democràtica, Abbie Hoffman (Sacha Baron Cohen) i Jerry Rubin ( Jeremy Strong) amb el Partit Internacional de la Joventut i David Dellinger (John Carroll Lynch) amb el Comitè Nacional de Mobilització pel final de la Guerra del Vietnam. Finalment, també s’hi apunten les Panteres Negres amb Boby Seale (Yahya Abdul-Mateen II). Després ens situem a la seu de la Fiscalia General dels Estats Units abans del judici, on se li encarrega al fiscal Richard Schultz( Joseph Gordon-Levitt) que intenti condemnar-los a tots pel delicte de conspiració juntament amb Lee Weiner (Noah Robbins) i John Froines (Daniel Flaherty). El jutge va ser Julius Hoffman ( Frank Langella) i l’encarregat de defensar els acusats, William Kunstler (Mark Rylance). Finalment, la narració se centra en el judici…

La fotografia de Phedon Papamichael sap barrejar molt bé les imatges reals, els flahsbacks i les escenes més intimes dels personatges. Una combinació que és una de les grans virtuts del film que passa de les imatges en blanc-i-negre a color de manera molt natural.

La banda sonora de Daniel Pemberton és un altre factor clau de la pel·lícula. Aporta un gran ritme i sap combinar la música de l’època en què passa l’acció.

Les interpretacions són un dels punts forts del film. Cal destacar tant Eddie Redmayne com Tom Hayden i Sacha Baron Cohen com Abby Hoffman. A més a més, mereixen una menció especial l’actuació de Mark Rylance com a Kunstler, l’advocat de la defensa, i Frank Langella com a Hoffman, el jutge. Un comentari a part mereix Joseph Gordon-Levitt com a fiscal Shultz en un paper d’antagonista, un fet poc corrent en la seva trajectòria.

El director va explicar en una entrevista _ que volia diferenciar molt bé els diversos protagonistes que són els acusats en el judici:”Hi ha diverses cares d’aquesta història, de fet, fins i tot dins de la defensa, i vaig intentar mostrar immediatament en el pròleg quan s’introdueixen els personatges que no són tots dels mateixos orígens. Potser tots volen els mateixos resultats, però vénen de llocs molt diferents”. De fet, aquestes diferències les trobem en la manera d’afrontar el judici i mostra debats molt interessants com ara la necessitat de guanyar eleccions per canviar la societat o quines lluites s’han de dur a terme per combinar això amb canviar el món. Un film que és un retrat molt dur del sistema, especialment d’una justícia, que fins i tot en molts països democràtics, troba la manera d’acorralar els dissidents. També per veure com van anar evolucionant els protagonistes tal com ens mostra els títols de crèdit. Una excel·lent pel·lícula que mentre retrata el passat, fa una magnífica fotografia del món actual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.