Quan l’art és la felicitat
Richard Linklater porta al cinema la novel·la homònima de Maria Semple. La protagonista és Bernadette Fox, una arquitecta que viu a Seattle amb el seu marit i la seva filla. Tot i, aparentment, tenir-ho tot, no és feliç. Un dia, de cop i volta, desapareix… El film és una crítica a un món modern, on la tecnologia ha acabat deshumanitzant les persones. A més a més, ens mostra les hipocresies que, a vegades, s’amaguen darrere de qualsevol veïnatge i de la vida social, en general. També ensenya com hi ha persones que necessiten l’art per viure i sobreviure i aquest s’acaba convertint en el seu camí cap a la felicitat. Un molt bon film que, tot i costar-li entrar en acció, és un magnífic retrat del viatge exterior (i interior) de la protagonista.
Richard Linklater és un director conegut per pel·lícules com la saga d‘Abans de l’alba (Before Sunrise) (1995), Abans de la posta (Before Sunset) (2004) i Abans del capvespre (Before Midnight) (20013) i, sobretot, per la premiada Boyhood (2014). Ara coguionitza i dirigeix l’adaptació de la novel·la homònima de Maria Semple. El director va confessar per què se sentia identificat amb la protagonista de la història: “m’ofenc molt i m’espanto quan la pel·lícula que vull fer no es fa (…) Així que, Bernadette és una mena de retrat d’això (…)de no ser capaç de dur a terme allò que et fa més feliç. Això es converteix en un fet tòxic (…) En el cas de Bernadette, hi ha raons molt complexes per a saber el que personalment i professional li ha impedit fer alguna cosa durant vint anys. La pel·lícula és un retrat de la seva lenta reconnexió amb si mateixa i la seva tornada al treball. “De fet, la protagonista tota l’estona mostra la necessitat vital de crear.
La història és narrada per la filla de la protagonista, Balakrishna “Bee” (Emma Nelson). Explica la situació actual a casa seva amb el seu pare Elgin (Billy Crudup), que treballa subcontractat per Microsoft, i la seva mare, l’arquitecta Bernadette Fox (Cate Blanchett). Viuen a Seattle. La seva mare té una sèrie de comportaments estranys, ja que no se sent còmoda a la ciutat: no li cauen bé els seus veïns, especialment la presidenta de l’Associació de Mares i Pares, Audrey Griffin (Kristen Wiig). Després d’una sèrie de circumstàncies, Bernadette desapareix…
La fotografia de Shane F. Kelly transmet la sensació de falsa felicitat amb una lluminositat molt artificial de les escenes de Seattle. A mesura que la protagonista va redescobrint-se la lluminositat passa a ser més natural com tot allò que l’envolta, tant persones com objectes.
La banda sonora de Graham Reynolds i Sam Lipman és una de les notes més destacades del film. Acompanya l’evolució de la narració i cal assenyalar la cançó de Cyndi Lauper, “Time After Time” com a símbol de la unió familiar, especialment entre els personatges de la mare i la filla.
El film compta amb l’excepcional actuació de Cate Blanchett com a Bernadette. Però, també cal destacar la maduresa interpretativa d’Emma Nelson com a “Bee”, la filla de la protagonista i un bon Billy Crudup com a Elgin, marit de la protagonista.
De fet, el director va explicar en una entrevista que la pel·lícula és un retrat de la maternitat: “Crec que la pel·lícula il·lustra la dificultat de ser pare: és un desafiament, és un compromís. Tots els pares senten que estan fallant. Però crec, que aquest sentiment és molt més agut per a les dones, per a la mare (…) No són tan sols les expectatives de la societat, sinó també el fet que tenir un fill transforma la vida de la dona més que la de l’home. És més probable que facin una elecció de carrera en relació amb això. No sé si això és una cosa natural, social o basada en el gènere“. De fet, la maternitat és un dels temes centrals del film, la vida de Bernadette està enfocada en fer feliç a la seva filla: la persona que més respecta i estima la protagonista, fins i tot per sobre del seu marit. En el fons, tanmateix, la maternitat tampoc no deixa ser una altra creació. I Bernadette necessita l’art i la creació per ser feliç, només creant se sent realitzada. En conclusió, un molt bon film, que va de menys a més, fins a convertir-se en una obra d’art, un disseny d’arquitectura audiovisual sobre una protagonista que és una autèntica artista.
citizenjoel 