Entrevista a Ester Bertran

Ester Bertran, la càmera com a eina per narrar històries: “M’agrada el documental, la ficció i també coses còmiques.  Potser sóc un cas una mica estrany. No em vull tancar: m’agraden les pel·lícules de terror i també  m’agrada l’humor”

ester 2

Ester Bertran en el seu domicili/Aleix Cabarrocas

Ester Bertran Ferrer és una periodista o, tal com ella es defineix en el seu Twitter, “una comunicadora audiovisual i periodista”. Actualment, treballa al programa Tot es mou de TV3.  Aquest febrer va guanyar el Premi Carles Rahola de periodisme al Millor Treball per Televisió pel seu documental El Monstre de Banyoles. Actualment, en ple confinament i aprofitant el fet que viu en una de  les Cases de l’Onyar de Girona, va fer un homenatge a diversos col·lectius a través de la tècnica del mapping. En aquesta entrevista, repassem la seva trajectòria i conversem sobre el cinema i el periodisme.

Ester Bertran va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona i també Interpretació en El Terrat. De fet explica que “de petita sempre volia tenir una càmera per gravar”. Ens narra com “feia veure que rodava pel·lícules, però és clar, no les gravava perquè no tenia càmera.”. Va ser a la facultat i amb el primer sou quan per fi va aconseguir tenir una càmera, l’eina que li permetria explicar històries. En aquell moment, només eren ”curtmetratges, coses molt amateurs amb els meus amics”. Va començar a gravar i, a poc a poc, convertiria aquesta vocació en activitat professional.

Universitat i primers referents cinèfils

L’Ester explica que sempre li havia “agradat anar al cinema”. Però, la Facultat li va canviar la visió sobre el setè art.  De fet, ho sintetitza així: “vaig començar a mirar pel·lícules que ens recomanaven i d’altres per obligació per les assignatures que teníem. Llavors, vaig descobrir pel·lícules clau del món del cinema i autors que fins aleshores no coneixia. Tens una visió diferent del cinema. Hi ha un abans i un després de la facultat, les pel·lícules te les mires d’una altra manera, analitzes la fotografia, el guió, el muntatge,..-”. Segons explica, un director que la va marcar molt va ser Stanley Kubrick.

Ens narra com va haver de fer un treball sobre el film El Resplandor (The Shinning) (1980) de Stanley Kubrick: “Vaig fer un treball a la facultat sobre aquesta pel·lícula on havíem d’analitzar una escena i vaig escollir la del tricicle i m’hi vaig obsessionar tant que vaig començar a contar fins i tot els quadres que hi havia a la paret quan el nen anava passant amb el tricicle pels passadissos. Són paranoies  meves: vaig començar dient la xifra sumada dona el mateix número que el número de l’habitació….Era ben bé una sobreinterpretació”. Però, no només això, allà també va descobrir la importància d’aspectes com la música en el cinema: M, el vampiro de Düsseldorf (M – Eine Stadt sucht einen Mörder) (1931) de  Fritz Lang, una pel·lícula clàssica. Una de les primeres pel·lícules amb un leimotiv: l’assassí de Düsseldorf, que era un pederasta assassí de nens, xiulava la melodia de ‘In the Hall of the Mountain King’  d’Edvard Grieg, que després l’he sentida en videojocs. Una tècnica que després també surt a Tiburón (Jaws) (1979) de  Steven Spielberg quan ataca el tauró se sent això com un preavís cap a l’espectador de què passarà alguna cosa dolenta. Em va marcar en el sentit que vaig descobrir un nou llenguatge que fins aquell moment no coneixia.”  Una tècnica que sens dubte ha marcat la història del cinema.

Ens confessa que el seu gènere preferit sempre ha estat “el terror”. De fet, diu que ha vist “totes les que surten” d’aquest gènere. Un fet que pot sorprendre als qui la coneixen  i la segueixen a la xarxa, amb els seus vídeos, sobretot humorístics. Recalca  que són coses de fora del món del cinema.

A més a més, afegeix que no té cap pel·lícula preferida, ja que depèn de quan li preguntin. Ho formula així: “No en tinc cap de preferida, acostumo a anar bastant al cinema i ara et dic ‘aquesta és la meva preferida’ fins que no en surti una altra. Aquest any hi ha hagut pel·lícules brutals. Per exemple Joker de Todd Phillips  la trobo excepcional en la construcció del personatge. Érase una vez…en Hollywood (Once Upon a Time…in Hollywood) m’agrada perquè de Quentin Tarantino m’imaginava una cosa més sanguinària i em va sorprendre… Una et pot agradar més pel guió i una altra més per la interpretació….”  Observant cada film amb ulls d’amant del cinema cercant les seves virtuts  i els seus defectes.

El periodisme

Com hem explicat a l’Ester li agrada utilitzar la càmera per gravar històries.. En aquest sentit, recalca sobre el món del periodisme: “m’atrapa en el sentit de conèixer gent, de ser un altaveu de denúncia de coses que li passen”. Per això, el seu documental El Monstre de Banyoles va servir per denunciar uns abusos sexuals i la violència física d’un professor.

Una història que va descobrir quan Meritxell Carpio va escriure el llibre “L’inici del final” sobre els abusos que havia patit. Tal com recorda l’Ester, quan es va publicar el llibre va sortir molta gent que “en volia parlar”. L’Ester va conèixer la Meritxell a través d’una companya periodista. En aquell moment “vam aprofitar que la gent tenia ganes d’explicar-ho i els vam plantar una càmera davant. De fet, vam gravar en el garatge de la Txell tots els testimonis que volien parlar-ne. Després vaig presentar-ho a la televisió i vaig dir ‘escolta’m, tinc un material amb testimonis gravats que és molt bo’…La televisió va comprar el projecte i el vàrem acabar de fer amb la Txell”.  Un documental que se centra a donar veu a les víctimes:  “Mai no es va fer un judici per aquest cas, però en haver-hi tantes víctimes… Una cosa és que una persona expliqui la seva versió dels fets, però quan coincideix  tanta gent amb el mateix relat, doncs, potser és veritat. Tothom deia el mateix. Aquest home havia estat durant molts anys fent això.”. Afegeix “la funció com a periodista és donar veu a la víctima i a la persona que ho ha passat malament i que no es tapi amb altres històries. Justícia social que en diuen.”. Una justícia social que només la podem fer els periodistes.

Gèneres i maneres d’explicar històries

Tot i haver triomfat amb aquest documental, l’Ester no es vol tancar a altres gèneres ni com a espectadora ni com a professional. “No em vull tancar en una cosa perquè a mi per exemple els documentals m’agraden molt i ara,de fet ,m’he aficionat molt a Netflix a mirar documentals d’aquests casos de denúncia, policíacs… Jo volia estudiar Criminologia i m’interessen molt els casos d’investigació darrere de casos policials, d’assassinats que han quedat oberts… I després la feina del periodista, aporta alguna dada més i això m’interessa molt (…) Com per exemple el documental A Los Gatos, ni Tocarlos: Un Assesino en Internet ”.  Tot i això, insisteix: “M’agrada el documental, la ficció i també coses còmiques.  Potser sóc un cas una mica estrany. No em vull tancar: m’agraden les pel·lícules de terror i també  m’agrada l’humor”. Això li permet un cert eclecticisme en tots els seus treballs.

Les crisis del cinema i del periodisme

Amb l’Ester també hem reflexionat sobre el futur del cinema i el periodisme, dos mons que segons la seva visió, “s’haurien de renovar i adaptar a la situació actual”. Tots dos, però, de maneres molt diferents.

Té clar que “les sales de cinema no poden competir amb Netflix”. Per això creu que “si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t’hi”.  Per això proposa, que “s’haurien d’unir tots i posar unes normes”. Unes normes que passessin perquè Netflix i les altres plataformes les acceptessin i que les sales de cinema també acceptessin que les plataformes ja formen part del món del cinema.

Pel que fa al cinema català, creu que “està més fotut encara (…) si ja és difícil fer cinema, fer cinema català o en català ho és més perquè es tripliquen o es quadrupliquen els problemes”. A més a més, creu que és un tema que s’ha de solucionar “des de dalt”, ja que “que l’estan deixant arraconat a l’últim racó. Caldria creure-hi i apostar-hi. A altres  llocs, la cultura ocupa el segon o el tercer lloc als pressupostos i això és important. Hi ha ganes de fer cinema, però si no arriben les ajudes…”. El problema de les subvencions que afecta tota la cultura catalana, però especialment el cinema.

Sobre el periodisme, creu que s’hauria d’adaptar també a les xarxes socials i a Internet: “està molt bé tenir el diari escrit i jo no el trauria mentre aguanti. Jo no sé fins quan es podrà sostenir perquè si no hi ha publicitat…“. Afirma que cada cop més gent, sobretot jove, ja no li pregunta “quan s’emet” un reportatge, sinó “quan estarà disponible a Internet”. Tot i això, creu que “el món del periodisme té futur perquè la gent li agrada estar informada d’allò que passa. Potser la mirada l’hem de deixar de posar als mitjans tradicionals com la premsa i la televisió i posar-la a la xarxa perquè és el futur i mira que m’estic tirant pedres contra la meva pròpia teulada. Crec que hem de fer continguts per la xarxa directament, potser no cal ni que s’emeti per la televisió”. Un futur que ja n’hem vist  alguns exemples com ara el programa d’humor de TV3, Bricoheroes, de Jair Domínguez i Peyu emès directament per Internet.

Mapping en confinament

Aprofitant el fet que amb la seva parella viuen a les Cases de l’Onyar de Girona   van fer un homenatge als serveis essencials, els que estan a primera línia lluitant contra el coronavirus. Ens explica com va sorgir la idea: “Tenim un projector a casa  i, ja que vivim  a les cases del riu Onyar, hi ha prou marge perquè a l’edifici de davant es pogués projectar alguna cosa. Un dia vam fer una prova i vam veure que funcionava. Vam dir: ‘podríem mirar de projectar una pel·lícula com si fos un cinema a la fresca’. Però, vàrem veure que costaria de trobar un film que agradés a tothom. Finalment vam optar pel mapping, ja que hi ha els aplaudiments a les 8 i  així hom vam lligar tot.  ‘Perquè no un missatge pels sanitaris en el moment en què la gent aplaudeix?’ Vam pensar.” I afegeix:: “La veritat és que reforça una mica els aplaudiments i després també ho hem fet amb altres col·lectius a part dels sanitaris, que queda clar que estan en primera línia, serveis socials, servei de transport, els comerços de productes essencials que estan obrint perquè no ens falti de res… Fins i tot  en vam fer als autònoms quan va sortir la notícia de què havien de continuar pagant la quota”. Ara ho han hagut de deixar de fer a causa del canvi d’hora per l’excés de claror que hi ha a les 8.

Tot i això, no descarten res com ara projectar alguna pel·lícula, si el confinament s’allarga: “Havíem pensat fer la broma de projectar Solo en casa (Home Alone) (1990) per a la gent que està confinada sola, que no té parella…De fet, ho vaig penjar en el Facebook i molta gent em va preguntar quan la projectaríem.. Ara que ve el bon temps, no descartem res”. Una idea que presenta dificultats, però que de ben  segur l’Ester i la seva parella solucionarien.

En definitiva, l’Ester Bertran és una dona polifacètica que passa amb facilitat de ser la showwoman del Tot es mou de TV3 a la periodista i documentalista compromesa  socialment com en El Monstre de Banyoles. En tot cas, l’Ester sempre es mostra feliç si aconsegueix explicar una història amb la seva càmera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.