El feixisme és per a nens petits
Taika Waititi escriu i dirigeix l’adaptació cinematogràfica de la novel·la “Caging Skies” de Christine Leunens. El film se situa durant el nazisme a Alemanya, i el protagonista és Jojo “Rabbit” Betzler, un nen de deu anys, que té un amic imaginari molt especial: Hitler. La història és una crítica, a través de l’humor negre, del nazisme i el feixisme. Una sàtira política, en la qual només els nens poden creure que hi ha races inferiors o superiors. També s’hi afegeix un discurs contra la violència i la guerra, però amb moments massa dolços. En conclusió, un molt bon film que demostra que, fins i tot, el nazisme es pot tractar a través de l’humor.
Taika Waititi és un director nascut a Nova Zelanda conegut, sobretot, per haver dirigit Thor: Ragnarok (2017), però que també ha fet films com ara A la caza de los Ñumanos (Hunt for the Wilderpeople) (2016). Ara adapta la novel·la “Caging Skies” de Christine Leunens, en una pel·lícula que ja opta a 6 nominacions a l’Oscar, entre les quals cal destacar la de Milllor Pel·lícula i Millor Guió Adaptat. El director va defensar que es pot fer humor amb el nazisme: “Han passat vuitanta anys des que Charlie Chaplin va estrenar El gran dictador (The Great Dictator) (1940). I crec que des d’aleshores, n’hi ha hagut d’altres que han fet exactament el mateix que jo(…)que estaven decidits a burlar-se d’aquesta gent“. I això és el que fa el film amb el nazisme i el feixisme.
El film explica la història d’un nen alemany de deu anys, Jojo “Rabbit” Betzler (Roman Griffin Davis) que té un amic imaginari: Adolf Hitler (Taiki Waititi). A més a més, creu fermament en la ideologia nazi. Jojo viu amb la seva mare Rosie (Scarlett Johansson), ja que el seu pare està combatent a la Segona Guerra Mundial. Un dia Jojo descobreix que a casa seva, la seva mare Rosie hi amaga una jueva, la jove Elsa (Thomasin McKenzie).
La fotografia de Mihai Mălaimare Jr. ens mostra la veritat com una cosa fosca. Els moments en què Jojo la va descobrint sempre va acompanyada de foscor.
La banda sonora de Michael Giacchino inclou cançons dels Beatles, cosa que pot semblar sorprenent. Segons va explicar el director, sense voler comparar políticament els dos fenòmens, pretenia advertir-nos que Hitler era un ídol de masses a Alemanya com en el seu moment ho van ser el conjunt britànic a tot el món. A més a més, però, la música aporta al film el ritme necessari i emfatitza el seu humor, en molts casos, negre.
Roman Griffin Davis dibuixa molt bé l’evolució de Jojo, un nen que es veu obligat, per diverses circumstàncies, a convertir-se massa aviat en un adult. Scarlett Johansson brilla com a Rosie, una mare preocupada pel seu fill que intenta, sense amagar-li ni endolcir-li res, que pugui sobreviure a la bogeria del nazisme. Finalment, cal destacar el paper caricaturesc d’Adolf Hitler interpretat pel mateix director del film, Taika Waititi.
El director va reivindicar en una entrevista la necessitat de fer pel·lícules sobre el nazisme: “Pensem que vivim segurs actualment (…)Desgraciadament, a Amèrica i a altres llocs, la llei ara diu que si ets nazi, pots baixar a la plaça de la ciutat i fer una petita manifestació perquè tenim això que es diu llibertat d’expressió. I pots dir el que vulguis, i estàs protegit (…) Vivim en un món on hi ha líders mundials que promouen l’odi i la intolerància amb les idees que van imperar als anys trenta.” Un fet que convé recordar en aquests moments quan el nazisme és justificat, directament o indirecta, per algunes persones. Un film que compta amb moments massa feliços, tot i ser l’antítesi de La vida és bella (La vita è bella) (1997) de Roberto Begnini. Una història amb un missatge molt clar: només els nens poden caure en les mentides del nazisme i el feixisme. Una molt bona pel·lícula, audiovisualment molt potent, i més necessària que mai en moments de banalització i de ressorgiment del feixisme.
citizenjoel 