Aquest any en farà 100 que es va estrenar un film molt important en la història del cinema: El gabinet del Doctor Caligari (Das Kabinett des Dr. Caligari). Més enllà del seu valor cinèfil, cal destacar què va significar artísticament la pel·lícula.
La pel·lícula es va rodar en acabar la Primera Guerra Mundial. Feia pocs mesos que s’havien aprovat les sancions contra Alemanya després de la Conferència de París i el Tractat de Versalles de 1919. En aquest context, tal com recorda Luís Rueda: “Films com El Gabinet del Doctor Caligari (…) defineixen a la perfecció la psicosi d’un país que caminava inexorablement cap a l’horror del nazisme”.
El narrador del film és Franzis (Friedrich Feher). Explica la història del doctor Caligari (Werner Krauss) i el seu pacient somnàmbul Cesare (Conrad Veidt) i un seguit d’assassinats. Al final descobrim que Franzis està ingressat en un manicomi i s’ha inventat una història que inclou diverses persones del seu entorn. Molts experts asseguren que el director hi va afegir la primera i l’última escena per disminuir-ne el to crític.
La pel·lícula es va rodar en una època on s’acabava la societat rural i començava una nova societat urbana. Uns anys on neixen noves ciències, com ara la psicologia. Freud havia realitzat la seva teoria de la psicoanàlisi l’any 1890.
En temps de canvis com aquest sorgeixen les avantguardes artístiques. Aquest film, en concret, és assenyalat per molta gent com el naixement de l’expressionisme. Tomàs Pladevall assegura que “l’ strimming expressionista l’aconsegueixen l’abstracció i les perspectives, l’atrezzo deformat, el maquillatge negre en els ulls i les expressions exacerbades dels actors de la pel·lícula, però la il·luminació de la fotografia de William Hammeister encara segueix pautes realistes, és molt plana”.
Hi ha, però, elements cubistes en determinades escenes, sobretot en l’arquitectura dels finestrals de la comissària de policia. També el fauvisme apareix amb la perspectiva forçada d’unes escales que surten en unes quantes escenes. Una altra de les avantguardes que es veuen en la pel·lícula és el futurisme. Hi és present en les escenes de la sala d’estar. El dadaisme es nota en les perspectives i geometries impossibles d’alguns plans.
Una de les escenes més importants del film és el pont. Simbolitza la separació entre dos mons i es refereix a un dels grups expressionistes: Die Brücke (elpont).
El film ha tingut influència en el cine negre i el de terror, especialment en Alfred Hitchkok. Segons Kim Newman en el llibre “1001 películas que hay ver antes de morir” de diversos autors en l’edició de l’any 2004: “introdueix imatges, temes, personatges i formes expressives que serien fonamentals en el Dràcula de Tom Browning i el Frankenstein de James Whale, les dues de 1931. David Linch utilitzaria un recurs semblant en la seva pel·lícula Carretera Perdida (Lost Highway) (1996)”.
També notem el seu llegat en El Sexto Sentido (The Sixth Sense) (1999) de Night Shymalan. Aquesta influència la veiem en l’impactant final.
Commemorem, doncs, l’aniversari d’una pel·lícula que ha influït molt en el cinema actual i que figura en totes les llistes que es refereixen als millors films de la història del cinema.
citizenjoel 