Petites grans dones
Greta Gerwig escriu i dirigeix aquesta adaptació de la novel·la de Louisa May Alcott. La història se situa entre els anys 1861 i 1865 als Estats Units en plena Guerra Civil Americana i explica la vida de les germanes March: Josephine, Amy, Beth i Margaret. Unes dones que viuen en un món molt conservador i somien a empoderar-se i, totes en major o menor mesura, volen esdevenir grans artistes. El film se centra sobretot en Josephine que vol convertir-se en una escriptora famosa. Una història plena de feminisme i sororitat amb el missatge que qualsevol persona pot esdevenir artista, independentment de les seves circumstàncies. Una obra que, a més a més, reivindica la importància de l’ensenyament. Un molt bon film, a vegades complicat de seguir per les diverses línies temporals i de localització, que s’allunya una mica de la novel·la original.
Greta Gerwig va debutar com a directora amb dues pel·lícules premiades: Frances Ha (2012) i Lady Bird (2018). Ara porta al cinema la novel·la homònima de Louisa May Alcott. La directora reflexiona com aquesta obra ha influït en la seva vida: “Abans d’escriure el guió, probablement l’última vegada que vaig llegir tota la novel·la va ser a la meitat de l’adolescència: als 14 o 15 anys. Ara ha estat una experiència molt diferent. Però quan la vaig llegir de petita, és difícil de dir… No sé si jo era com Josephine i per això la vaig estimar, o si m’hi vaig fer, perquè la vaig estimar. Volia ser escriptora i després vaig trobar aquest personatge? O aquell personatge em va fer voler escriure?“. De fet, durant el film es deixa entreveure molt la identificació entre la directora i la protagonista principal, Josephine.
El film comença quan Josephine “Joe” March (Saoirse Ronan), de la qual està enamorat el bohemi ric Theodore ‘Laurie’ Laurence (Timothée Chalamet), presenta el llibre que ha escrit al seu editor a Nova York. Poc després, rebrà l’avís que la seva germana Beth (Eliza Scanlen) ha empitjorat de l’escarlatina que patia, i ha de tornar a casa seva, Concord, Massachusetts A partir d’aquí, la pel·lícula es divideix en una sèrie de flashback entre passat i present. Així descobrim el matrimoni de la Meg (Emma Watson) i les seves penúries econòmiques, la lluita de l’Amy (Florence Pugh) per convertir-se en una gran pintora, tot i la influència de la seva tia (Meryl Streep), només preocupada perquè es casi. Finalment, veiem el patiment de la mare de les germanes, Marmee (Laura Dern) perquè el seu marit torni sa i estalvi de la guerra.
La fotografia de Yorick Le Saux ens transporta a l’ambient artístic, on viuen les protagonistes. També transmet la sensació de llibertat i alegria que tenen en bona part del film les germanes.
La banda sonora d’Alexandre Desplat ens situa a la part més íntima dels personatges. Totes de la mateixa família, però amb personalitat i pensament diferents.
Saoirse Ronan fa una magnífica interpretació com a Joe. En canvi, Emma Watson no s’acaba de creure realment el personatge de Meg, la més tradicional i conservadora d’aquestes germanes tan progressistes per a l’època. També cal destacar la bona actuació de Laura Dern com a Marmee, la mare de les protagonistes i de Meryl Streep com a la seva tia. Dels pocs homes que surten a la pel·lícula, destaca Timothée Chalamet com a “Laurie”.
La directora va explicar en una entrevista que era un film que tracta sobre dones, art i diners. A més a més, afegia que la protagonista pren decisions preocupada constantment per l’economia. De fet, allò que té mèrit, tant en la novel·la com en la pel·lícula, és que, malgrat això, són dones artistes, la majoria despreocupades per la seva vida amorosa i centrades totalment a triomfar en els seus respectius talents i combinar-los amb tenir una bona salut física i econòmica. De fet, representen una gran reivindicació de l’empoderament femení. En conclusió, una bona pel·lícula, amb trams confosos pels múltiples salts d’espai i de temps.
citizenjoel 