La hija de un ladrón

Fills de la pobresa

lahijadeunladrónimbd.jpg
cartell/imb.com

Belén Funes dirigeix aquesta pel·lícula que explica la complicada vida de la filla d’un lladre que  acaba de sortir de la presó. La protagonista és Sara que cuida del seu fill i d’un germà petit. La cosa es complica quan el pare, Manuel, surt de la presó… Una història que serveix per denunciar els problemes de les persones pobres a Catalunya que, a vegades, no gaudeixen del suport institucional necessari. A més a més, també mostra les dificultats del món laboral. Un bon film de crítica social que pateix, però, d’un excés de realisme i que en, alguns moments del film, la història no es mostra del tot nítida als espectadors.

Belén Funes és una directora jove que fins ara havia fet els curtmetratges Sara a la fuga (2015) i La inútil (2017) i va codirigir el documental Buenos Aires Bicentenario (2011). Ara realitza el seu primer llargmetratge que ja ha rebut, entre altres, 13 nominacions als Gaudí. La directora explica per què va decidir fer aquest film: Mai no m’havia plantejat fer una seqüela del curt, Sara a la fuga. Ara aquesta pel·lícula és una excusa per parlar de la família, que és un tema que em resulta fascinant, sobretot pel seu vessant tòxic. D’alguna manera, tant la Sara com en Manuel, el seu pare, són dos personatges que s’intoxiquen l’un a altre”. De fet, durant tota la història, Manuel i Sara fan tot el possible per perjudicar-se mútuament,  de  vegades conscientment  i d’altres, inconscientment.

La pel·lícula comença amb Manuel (Eduard Fernández), pare de la Sara, sortint de la presó.  Sara (Greta Fernández) és una noia jove amb problemes de sordesa que porta un audiòfon, viu en un pis tutelat amb el seu fill petit i també té cura del seu germà. Poc després que Manuel intenti tornar a la vida de Sara, també torna la parella de la noia, Dani (Àlex Monner) després d’haver estat un temps a França… Sara intentarà sobreviure i tirar endavant, tot i les dificultats de la seva vida.

La fotografia de Neus Ollé li dóna aquest valor gairebé documental al film. Destacant sobretot, pel realisme i per les contraposicions visuals que aconsegueix entre el pare i la filla.

Tot el pes de la pel·lícula recau en l’actuació d’una magnífica Greta Fernández. Greta construeix una Sara complexa i amb un fort caràcter. L’acompanya en el càsting el seu pare, el veterà actor Eduard Fernádez demostrant la seva categoria interpretativa.

La directora va explicar en una entrevista perquè volia transmetre una gran sensació de realisme: “La qüestió de la realitat en el cinema m’obsessiona. En la pel·lícula, tot era el més real possible. L’audiòfon és real, es va fer a mida per la Greta (Fernández). El pis de la protagonista està ple de detalls: els números d’emergència, per exemple, que estan en els pisos tutelats. M’obsessiona el detall meticulós, perquè crec que en el detall viu la veritat. Quan veig pel·lícules, em fixo en aquestes coses i m’agrada el cinema que és com una joia d’orfebreria.” De fet, el realisme impregna tot el film, convertint-lo gairebé en un documental de denúncia de la situació de les persones pobres i les dificultats de l’ascens social, quan hom viu en un determinat entorn.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.