Nostàlgia sota la pluja
Woody Allen dirigeix aquesta pel·lícula romàntica situada a la seva Nova York natal. La pel·lícula mostra com una parella d’universitaris, Gatsby i Ashleight, decideixen passar un cap de setmana a aquesta ciutat aprofitant que Ashleight ha de fer una entrevista amb el famós director de cinema Roland Pollard. Gatsby, que és natiu de Manhattan, aprofitarà per reunir-se amb el seu germà i es trobarà amb antigues amistats, però intentarà evitar anar a la festa que organitza la seva mare. Una història que és un recorregut pels carrers i la societat de Nova York, i, a la vegada, tracta temes com les relacions familiars i de parella. També retrata una part del món del cinema, on habiten tota mena de personatges, inclosos alguns pseudointel·lectuals. A més a més, també acaba parlant de la fama i del pas del temps. Tot això, sense deixar alguns assumptes clàssics de Woody Allen com els psiquiatres, els jueus o el sexe. Una comèdia romàntica amb la indiscutible firma de Woody Allen que desprèn una certa nostàlgia. Tot i tractar-se d’un bon film, no té la màgia d’altres pel·lícules del director.
Woody Allen ha dirigit últimament films com ara Cafe Society (2016) o Wonder Wheel (2017). Ara escriu i dirigeix una pel·lícula precedida de polèmica, ja que el moviment MeToo va voler boicotejar la seva presentació per les acusacions de maltractaments contra el director. El títol i el fet que l’acció passés en un dia de pluja, el director ho va justificar de la manera següent: “crec que en aquests dies les persones pensen més des del seu interior, des de la seva ànima.” I això ho fan gairebé tots els personatges que surten a la història, ja que acaben mostrant-nos la seva ànima d’una manera o altra.
Els protagonistes són Gatsby (Timothée Chalamet) i la seva parella Ashleight (Elle Fanning) que estudien a la Universitat de Yardley. Ashleight treballa com a periodista en el diari de la universitat i té l’oportunitat de viatjar a Nova York a entrevistar el famós director de cinema Roland Pollard (Liev Schreiber). L’acompanyarà Gatsby, natural d’aquesta ciutat, i decidiran passar-hi un cap de setmana romàntic. Gatsby, mentre ella du a terme l’entrevista, aprofitarà per trobar-se amb el seu germà Hunter (Will Rogers), fins i tot coincidirà amb vells amics, com Shanon (Selena Gomez), germana d’una seva exparella… Alhora, però, intentarà evitar assistir a la festa organitzada per la seva mare (Cherry Jones).
La fotografia de Vittorio Storaro ens rememora les pel·lícules mítiques del director. Hom també hi pot veure clares referències, a més a més, a clàssics del cinema.
La banda sonora és un dels aspectes més destacats del film. De fet, el protagonista és pianista i interpreta cançons com “Everyhing happens to me” escrita originalment per Tom Adair i musicada per Matt Dennis i la cançó de jazz “Misty” d’Erroll Garner.
El director va admetre en una entrevista que en aquest film ha caigut en la nostàlgia: “La nostàlgia, aquesta trampa. Camus en parla com un parany seductor, i jo hi caic constantment“. I aquest film n’és un bon exemple, amb l’afegit d’un cert regust de comiat. La pel·lícula també és un recorregut pels carrers i la societat de Nova York i, a la vegada, per la filmografia de Woody Allen. A més a més, la història és una bonica comèdia romàntica i també un retrat sobre el món del cinema i la frivolitat que l’envolta. Tot això, sense de deixar de tractar temes com ara l’amor, la psiquiatria, els jueus o els pseudointel·lectuals. Un bon film amb la firma inconfusible de Woody Allen, però hom hi troba a faltar la màgia d’altres pel·lícules del geni nord-americà.
citizenjoel 