L’univers de les relacions paternofilials
James Gray coescriu i dirigeix aquest film sobre viatges espacials i relacions paternofilials. El film se situa en un futur pròxim, on la humanitat ja ha aconseguit construir bases a la Lluna, i fins i tot a Mart. Una tempesta elèctrica amenaça la vida en el sistema solar. A l’enginyer i astronauta Roy McBride li encarreguen que vagi fins a Neptú on creuen que el seu pare Clifford, un mític astronauta que es va perdre quan buscava vida extraterrestre a prop de Neptú, és el responsable de l’incident. Roy farà un viatge que acabarà sent, en part, d’autoconeixement i d’autoacceptació. La història inclou una brutal reflexió sobre la vida i la mort. També resulta tot un estudi sobre les relacions paternofilials. A més a més, resulta un retrat molt pessimista sobre la humanitat i amb un missatge molt clar: l’evolució tecnològica i els planetes que conquerim o descobrim no són importants si no van acompanyats d’una evolució moral de la humanitat. Una molt bona pel·lícula que et deixa amb un sabor agredolç amb un final incoherent amb la resta del relat.
James Gray és un director conegut per pel·lícules com El sueño de Elis (The immigrant) (2013) o Z, la ciudad perdida (Z, the Lost City) (2016). Ara realitza aquest film que es va estrenar a la Biennale de Venècia. El director va explicar quin era l’objectiu de la pel·lícula i quines preguntes volia respondre: “El que intentava dir era: d’acord, i si no hi ha res? Què passa si no es pot confiar en la bellesa potencial d’un home pelut per ajudar-te a sortir d’un problema en un moment de necessitat o en algun horrible monstre que et destrueixi? (…) Vull dir que si hi ha una vida intel·ligent, sabem que no podem comunicar-nos-hi: els enviem senyals des dels anys seixanta, quan el programa SETI va començar a fer-ho per primera vegada“. De fet, en el film es parla sobre si estem sols en l’univers o si hi ha alguna forma de vida extraterrestre.
El film se situa en un futur pròxim. La humanitat es troba en perill per una tempesta elèctrica. La NASA encarrega a Roy McBride (Brad Pitt) la missió d’acabar amb aquest assumpte. Per fer-ho haurà d’anar a l’origen de la tempesta que se suposa que es localitza a Neptú, on el pare de Roy, Clifford McBride (Tommy Lee Jones), l’astronauta que ha arribat més lluny de la galàxia hauria provocat l’incident. Roy haurà d’enfrontar la missió i intentar convèncer el seu pare perquè solucioni la qüestió i tornin a la Terra junts.
La banda sonora de Max Richter et transmet la solitud del personatge. Una solitud només acompanyada dels pensaments i reflexions que es fa el protagonista.
La fotografia de Hoyte van Hoytema està fortament influenciada per 2001: Una odissea de l’espai (2001:A space odyssey) (1968) de Stanley Kubrick. Una fotografia que a més a més dóna aquest ambient de solitud davant l’univers, tant en l’àmbit literal com metafòric del protagonista.
Brad Pitt està magistral com a Roy, el protagonista, un personatge aparentment tancat, però que va expressant els seus sentiments amb un petit canvi de gest. També cal destacar la presència de Tommy Lee Jones com a Clifford, pare del protagonista i la de Donald Sutherland com a Coronel Pruitt.
El director va definir en una entrevista el viatge del protagonista: “S’enfronta al seu pare (…) per intentar tornar a casa i construir alguna cosa amb els humans de la Terra“. De fet, un dels missatges del film és en contra de la tecnologia i a favor de la humanitat, ja que fins i tot quan hi ha màquines que, teòricament, mostren l’estat psicològic de la gent en temps real, hi ha coses que no són capaces de detectar. També ens adverteix que podem arribar molt lluny en la galàxia, però, si no canviem d’actitud, l’únic que farem és continuar destrossant altres planetes a part del nostre i més vides humanes. A més a més, la història conté una gran reflexió sobre la solitud i les relacions familiars, sigui en parella o paternofilials. Una molt bona pel·lícula que acaba amb un sabor agredolç a causa d’un final incoherent amb la resta de la narració.
citizenjoel 