Nosotros (Us)

Nosaltres som els monstres

usimbd
cartell/imbd.com

Jordan Peele escriu i dirigeix aquesta pel·lícula de por. La narració se situa el 1986 quan la nena Adelaide Wilson es perd en la platja de Santa Cruz, Califòrnia, als Estats Units en una atracció de miralls i quan la troben, és incapaç de parlar. De gran tornarà de vacances a aquesta platja amb la seva família. Allà  viuran un malson amb uns seus dobles que els persegueixen i els volen matar. La història té un significat metafòric sobre com els monstres de la nostra societat són aquí i hi són com nosaltres per més que ens neguem a veure-ho. El film, però, té un guió que es fa repetitiu i li manca la subtilesa i la sorpresa final acaba sent molt previsible.

Jordan Peele és un director que es va donar a conèixer amb Dejáme salir (Get Out)(2017)  Ara realitza aquest film de terror, però no mancat de discurs social. El director va explicar en una entrevista perquè va voler tractar el tema dels dobles: “Et fa preguntar sobre la teva identitat. Ja saps, amb l’única cosa que podem comptar és amb la nostra pròpia consciència, que és la nostra, i aquest lloc de l’univers, que és el nostre, l’únic que podem saber amb certesa. I quan això es posa en qüestió, es converteix en una crisi existencial”. De fet,  els protagonistes acaben dubtant de la seva pròpia identitat.

La narració comença  l’any 1986 quan Adelaide Wilson (Madison Curry) és una nena que  va a visitar amb els seus pares  la platja de Santa Cruz a Califòrnia, on hi ha un recinte firal permanent. Aquell any als Estats Units es va celebrar l’esdeveniment “Hands Across America” contra la pobresa. En aquest context, la nena es va perdre a la platja, va trobar un misteriós home amb un cartell que posava “Jeremias 11 11” i  va entrar en una atracció abandonada: un joc de miralls anomenat “Troba’t a tu mateix”. Després de trobar-la, la nena va estar un temps sense parlar. Ja de gran, Adelaide (Lupita Nyong’o)  torna a aquest  lloc amb la seva família:  el seu home  Gabe (Winston Duke), la seva filla Zora (Shahadi Wright Joseph) i el seu fill Jason (Evan Alex). Desprésde passar el dia a la platja, la família rep la visita amenaçadora d’uns personatges estranys en plena nit.

La fotografia de Mike Gioulakis mostra bé el pas entre la foscor de les clavegueres i els túnels i els instants de sol i alegria. A més a més, sap jugar amb les ombres, senyal d’un perill que s’acosta, tant en la ficció com en la realitat, i  també aconsegueix diferenciar molt bé l’acció que passa en els anys vuitanta i en l’actualitat.

La banda sonora de Michael Abels barreja el terror i la música dels anys vuitanta. A més a més, aconsegueix transmetre por en el moment adequat.

Lupita Nyong’o fa una excel·lent interpretació en el seu  paper d’Adelaide Wilson i la de la seva doble. També cal destacar la interpretació dels actors més joves, especialment  Evan Alex com a Jason i el seu doble.

El director va explicar el títol del film en una entrevista: “Crec que molta gent està assumint el fet que hi hagi molt imaginari dels Estats Units en aquest sentit. I la dualitat d’aquest país, de les nostres creences i dels nostres dimonis, crec que es veu clarament. Però crec que el ‘nosaltres’ del títol és més gran que tot això,  és una de les raons per les quals aquesta pel·lícula té una gran repercussió: aquest ‘nosaltres’ és subjectiu. Tothom pensa en el terme ‘nosaltres’ de diferents maneres: pot ser  la família, la ciutat,  el país, la humanitat. Penso en la forma més senzilla, la naturalesa mateixa de ‘nosaltres’. Vol dir que hi ha un ‘ells’, no? Això és per a mi aquesta pel·lícula: sigui el que sigui el vostre ‘nosaltres ‘, convertim els altres en enemics com potser el nostre pitjor enemic som ‘nosaltres’.” De fet, aquest és el seu missatge implícit: nosaltres som el pitjor monstre que podem trobar. El film conté missatges molt potents contra la invisibilitat de la pobresa  i com una part important de la societat no ho vol veure. La història també té un toc antiracista mostrant la condescendència amb la qual alguns blancs tracten els negres. Una molt bona pel·lícula, tot i que el guió es fa  repetitiu i el gir final acaba sent previsible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.