Green Book

En ruta per camins racistes

greenbookimbd
cartell/imbd.com

Peter Farrelly dirigeix aquesta comèdia àcida sobre el racisme. Es tracta d’una road-movie que explica la gira que va fer el cantant afroamericà Don Shirley per l’Amèrica del Sud amb el seu xòfer, Tony “Lip” Vallelonga, d’origen italià.  Durant el trajecte de Nova York fins al sud més profund, es faran paleses les diferències que tenien, no tan sols de raça, sinó també d’educació, cultura i classe social.  De fet,  Don es convertirà en un mestre per a Tony i li ensenyarà a comportar-se i a saber apreciar la música en tota la seva dimensió i, fins i tot, a escriure de manera literària. La narració mostra dues maneres contraposades d’entendre la vida i la cultura. Un bon film, amb moments massa bonistes,  que, amb gran dosi d’humor,  fa una fotografia molt acurada dels Estats Units dels anys seixanta.

Peter Farrelly és un director conegut per pel·lícules com ara Dos tontos muy tontos (Dumb and Dumber) (1994), Algo pasa con Mary (There’s Something About Mary) (1998) Yo, yo mismo e Irene (Me, Myself & Irene) (2000). Ara porta a la pantalla gran el viatge que va fer pel sud dels Estats Units el pianista afroamericà Don Shirley amb la seva banda Don Shirley Trio. El director va explicar com li va arribar la història i perquè li va interessar: “el meu amic Brian Hayes Currie em va parlar d’un guió en el qual estava treballant: una història real d’un pianista negre que va contractar un noi italià sense gaires estudis -que probablement era racista fins llavors- per conduir-lo en una gira pel Sud profund dels Estats Units. Els dos es van convertir en amics per a tota la vida.  ‘Aquesta és la millor història que he sentit. Puc escriure-la amb tu?’ ” . Una road-movie que serveix també per mostrar un punt concret  de la història: els Estats Units dels anys seixanta.

La pel·lícula se situa l’any 1962. Comença ensenyant-nos la vida de Tony “Lip” Vallelonga (Viggo Mortensen) treballant en un club nocturn a Nova York. Aquest club va tancar durant dos mesos per reformes. A causa de la precària situació econòmica de la seva família, Tony, que coneixia molta gent, va començar a cercar feina. Un seu conegut li va fer saber que hi havia un doctor que buscava un xòfer. Tony finalment va ser contractat pel pianista Don Shirley (Mahershala Ali), que tenia diversos doctorats i es feia anomenar doctor. El pianista pretenia fer una gira amb el seu grup Don Shirley Trio pel sud profund dels Estats Units, en plena lluita dels negres pels seus drets i quan, encara, la majoria d’establiments no admetien negres. Per això, Tony va haver de portar el llibre “Green Book”, una llista de tots els locals dels Estats Units que sí que admetien negres, per facilitar les coses a Shirley.

La banda sonora de Kris Bowers és la de tota una època. En els anys seixanta, quan estils com el jazz i el rock tenien molta acceptació i convivien amb bandes com les de Don Shirley.

La fotografia de Sean Porter transmet molt bé  la llum dels diferents Estats i també aconsegueix imatges, gairebé fotografies, que veuen els protagonistes en els llocs per on passen.  Són impressionants les imatges que ens  mostren, en alguns casos subtilment, com els negres eren tractats com a ciutadans de segona.

Vigo Mortensen fa una brutal interpretació com a Tony “Lip”. Sap treure tot el rendiment d’un personatge que va canviant a mesura que avança la narració, encara que exteriorment es resisteixi a demostrar-ho. Mahershala Ali com a Don Shirley interpreta un personatge que, a vegades, no s’acaba de creure del tot.

El director va fer una explicació de com volien tractar el tema del racisme en una entrevista: “Volíem acostar-nos a la veritat dels fets”.  I la veritat no tan sols és el racisme dels blancs cap als negres, sinó també com alguns negres veien alguns negres com “massa blancs”. A més a més, no només tracta aquest tema, sinó també altres com les diferències socials en l’educació i la cultura. En un món que gaudia amb el jazz i el rock,  la figura de Don Shirley serveix per  reivindicar la música clàssica  i l’art, en aquest cas la música, com a arma per canviar el món.  També, el compromís dels artistes amb les lluites del seu temps. Un molt bon  film, amb dos grans defectes: el bonisme i la previsibilitat de certes escenes, sobretot al final de la pel·lícula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.