La cara fosca de Hollywood
David Robert Mitchell escriu i dirigeix aquesta pel·lícula sobre en Sam, un noi que habita en un apartament a Silver Lake, un barri de Los Angeles, que porta una vida avorrida i monòtona i que està obsessionat amb els missatges ocults que veu per tot arreu. Un dia coneix la Sara, una veïna amb qui tindrà una primera cita. L’endemà la Sara desapareix misteriosament del seu pis, on Sam descobrirà un símbol estrany a la paret que li fa sospitar que s’hi amaga un missatge ocult. Al mateix temps es detecta la presència d’un assassí de gossos pel barri. Sam iniciarà una cerca desesperada per tota la ciutat per trobar la Sara, que el portarà a descobrir tota la pobresa moral i econòmica, amb molts sensesostre, que s’amaga a Los Angeles. Una història on apareixen la religió, l’espiritualitat i el sexe. La pel·lícula versa sobre temàtiques com la frivolitat de la societat actual, la moda, el fracàs o la creació de l’art i els seus orígens. Un film que desprèn un gran amor pel cinema, sobretot cap a Hitchcock. L’argument resulta inversemblant, i el film té unes expectatives fallides de ser una gran obra.
David Robert Mitchell és un director que ha fet només dues pel·lícules a part d’aquesta: El mito de la adolescéncia (The Myth of the American Sleepover) (2010) i It Follows (2014). Ara escriu i realitza aquest film situat en el barri de Silver Lake de Los Angeles, a prop de Hollywood. El director va explicar com li va sorgir la idea de l’argument: “La meva dona i jo estàvem parlant sobre què passa i què està passant a les cases grans de les muntanyes de Hollywood: ‘Què hi passa realment? Quines coses estranyes hi passen?‘ Vaig tenir imatges i sentiments sobre aquesta història molt ràpidament. (…) Totes les idees em van venir i les vaig plasmar.” El problema del guió és que les coses estranyes acaben agafant un excessiu protagonisme.
El protagonista és Sam (Andrew Garfield), un noi solitari i voyeur que viu en un apartament a Silver Lake, un barri de Los Angeles i que està obsessionat amb les teories conspiratives i els missatges ocults. Un dia Sam s’enamora d’una de les seves veïnes de l’apartament, Sara (Riley Keough), que desapareix d’un dia per l’altre després de la seva primera cita. Sam començarà a investigar els fets i es trobarà amb coses cada cop més estranyes.
La fotografia de Mike Gioulakis és tot un homenatge al cinema clàssic, i, sobretot cap a Hitchcock. Es repeteixen plans molt típics de les pel·lícules d’aquest director com, per exemple, el personatge principal, en aquest cas Sam, agafant el cotxe cap a un destí incert. També cal assenyalar la càmera subjectiva: en molts moments només veiem el mateix que observa el protagonista.
Andrew Garfield com a Sam construeix molt bé aquest personatge solitari i obsessionat amb teories conspiratives. Riley Keough com a Sara sap amagar la complexitat del seu personatge.
La banda sonora de Richard Vreeland (Disasterpeace) és la que mostra més els gèneres de la pel·lícula: thriller amb tocs d’humor negre, por i terror.
El director va explicar en una entrevista quin ambient volia reflectir en la pel·lícula: “les converses genuïnes entre el món cultural de Los Angeles“. Unes converses, entre banals i transcendents, en les quals la temàtica del sexe i el llenguatge sexual n’és una part intrínseca. Un film que transmet l’amor pel cinema del director, sobretot a figures com ara Alfred Hitchcock, James Dean o Billy Wilder. La narració, però, es perd en la mateixa bogeria que el personatge principal: es complica massa en un argument que es converteix gairebé en un joc d’ordinador. A més a més, la voluntat de transcendència de l’obra l’acaba empetitint.
citizenjoel 