Com un record d’infantesa
Alfonso Cuarón dirigeix aquesta pel·lícula sobre Cleo, una criada, que treballa en una casa de classe alta Roma, barri de Ciutat de Mèxic, en els anys setanta. Mèxic es trobava en el final del Miracle Mexicà de desenvolupament econòmic del país. La pel·lícula representa un vell record d’infantesa i el particular homenatge del director mexicà a les criades que se situa en aquesta primera etapa de la seva vida on la imaginació, la televisió i el cinema ja formaven part del seu dia a dia. Però, la protagonista és Cleo, una heroïna anònima que ha de lluitar contra tota mena d’adversitats a causa de la complexitat urbana i social del barri de Roma. Una excel·lent obra que converteix la senzillesa en pura poesia audiovisual per mostrar els sentiments dels protagonistes.
Alfonso Cuarón és un director mexicà que es va donar a conèixer amb Gravity (2013). Ara torna al seu Mèxic natal per parlar de la seva infantesa a través del prisma d’una de les criades de la casa. La pel·lícula s’anomena Roma en referència al barri Colònia-Roma de Ciutat de Mèxic. El director va assenyalar per què volia parlar de la seva infantesa: “comences a mirar cap enrere i confrontes la memòria i el passat. I hi ha un gran conflicte entre aquestes dues coses, hi ha una tensió entre aquestes dues coses. I per això vaig decidir fer la pel·lícula“. De fet, aquest missatge es reforça amb el blanc-i-negre del film.
La narració se situa a Ciutat de Mèxic en els anys setanta i explica la vida de Cleo (Yalitza Aparicio) que treballa per la senyora Sofia (Marina de Tavira). La senyora Sofia té quatre fills: “Toño” (Diego Cortina Autrey), Sofi (Daniela Demesa), “Paco” (Carlos Peralta) i “Pepe” (Marco Graf). A la casa, també hi viuen la mare de Sofia, Teresa (Verónica García), i Adela (Nancy García), una altra criada. La pel·lícula s’inicia quan el marit de Sofia, Antonio (Fernando Grediaga) viatge al Canadà a fer unes conferències i Cleo té una cita amb Fermín (Jorge Antonio Guerrero).
La fotografia d’Alfonso Cuarón i Galo Olivares (B&W) connecta amb el neorealisme italià. De fet, la sensació de realitat del film és un dels seus elements clau: sembla que estiguis veient un vídeo antic sobre la infantesa del director, on destaca la presència de Cleo. La fotografia també converteix el barri de Roma en co-protagonista.
Yalitza Aparicio és el descobriment interpretatiu d’aquest film. De fet, es tracta d’un gran paper per a una actriu no professional, que es dedica a la docència preescolar. Una dada a tenir en compte, en aquesta pel·lícula amb molts homenatges al neorealisme. En la resta del repartiment, la majoria són actors i actrius professionals, llevat de Veronica García que interpreta la mare de Teresa.
El director va confessar en una entrevista perquè va voler fer un homenatge a la seva criada: “El personatge de la vida real de Cleo per a mi era una presència materna. Aquesta pel·lícula m’ha obligat a veure-la com a dona, i com a dona que prové d’una classe social desfavorida i també d’ascendència indígena, que viu en una societat on la classe, els diners i la raça estan directament relacionats.”. De fet, la protagonista es presenta com una víctima de classe, raça i gènere. Tot això, amb un realisme autèntic, que no té por de mostrar la cara més cruel de la societat. Alhora, però, aquest realisme es converteix en un autèntic poema audiovisual de record i homenatge a la criada de la família del director i a la seva infantesa, en general, on el barri de Colònia-Roma es converteix en un protagonista més del film.
citizenjoel 