Història de dos germans
Isaki Lacuesta dirigeix aquesta pel·lícula que és la continuació de La Leyenda del Tiempo (2006). Aquest film presentava la història de dos germans de l’illa de San Fernando. Ara, en la continuació, veiem com els seus camins s’han bifurcat: un, Cheíto és un militar que treballa a la Marina i l’altre, Isra, acaba de sortir de la presó. Una història sobre superació personal, però també sobre com les accions i els traumes del passat, fins i tot del més recent, determinen el nostre futur. Un film d’un realisme incòmode que ens mostra com el destí i les etiquetes marquen la nostra vida.
El director gironí Isaki Lacuesta ha dirigit últimament pel·lícules com La propera pell (2016). Ara porta al cinema la segona part de la pel·lícula La Leyenda del Tiempo (2006), que ja ha guanyat la Petxina d’Or en el Festival de Sant Sebastià. El director va manifestar que volia explicar “les dificultats per curar les ferides del passat i començar de nou.” Ho exemplifica amb dos personatges greument marcats tant pel seu passat més proper com el més llunyà.
La pel·lícula comença amb Isra (Israel Gómez Romero) sortint de la presó per tràfic de drogues. Després d’això es posarà en contacte amb la seva dona i les seves tres filles, però la dona no el vol a casa mentre no demostri que ha canviat. Mentrestant, el seu germà Cheíto (Francisco José Gómez Romero) intentarà que Isra refaci la seva vida amb una feina legal i recuperi la seva família…
La fotografia de Diego Dussuel fa veure en molts moments la pel·lícula com un fals documental. Alhora, però, transmet espiritualitat en algunes escenes, sobretot quan la Bíblia o la religió surten com a elements metafòrics d’esperança d’un protagonista, Isra, desconcertat amb el món i el moment que li ha tocat viure.
Els dos actors principals, Israel com Isra i Francisco José com a Cheíto, dibuixen perfectament dos germans que no deixen de ser les dues cares d’una mateixa moneda. Dues maneres oposades de tractar amb els traumes de la vida.
El director ha definit en una entrevista les dues aigües del títol: “Són les dues aigües principals: el militar i el traficant. Per a mi l’important era retratar aquestes persones i les seves emocions. Quan vam fer la primera pel·lícula, jo escrivia llistes de deures en les que posava: ‘Mai he filmat l’amor, mai he filmat el desig, la por …’ Volia rodar aquestes emocions de persones molt diferents de les que solen sortir als mitjans. Un assumpte fonamental és el de l’orfandat, que ara es fa més explícit, sobretot en el cas de l’Isra.” De fet, els dos personatges estan marcats i resulta significatiu que tots dos tinguin tatuatges: l’Isra en té molts, però un de molt destacat; Maradona, un ídol futbolístic marcat per la seva relació amb el món de les drogues. En canvi, Cheíto, té tatuat el nom de José, un nom triat de manera gens innocent, que pot fer referència també a la figura del Josep bíblic, el pare terrenal de Jesús segons la Bíblia. De fet, Cheíto s’acaba convertint, en molts moments de la pel·lícula, en la figura paternal perduda de l’Isra. Un magnífic film amb un realisme incòmode que interpel·la l’espectador.
citizenjoel 