Lazzaro feliz (Lazzaro felice)

La bondat com a revolució 

lazzarofelice.jpg
cartell/imbd.com

Alice Rohrwacher dirigeix aquesta pel·lícula que representa un retrat pessimista de la societat, tant de l’actual com la del passat, on els innocents sempre acaben sent les víctimes. L’excusa: un ingenu noi italià,  Llàtzer, que treballa a la Inviolata, una comarca aïllada del món, on es troba la finca de la marquesa Alfonsina de Luna, on els masovers són explotats i controlats com si estiguessin a l’època feudal i no als anys vuitanta quan se situa l’acció. Un accident farà que Llàtzer mori i ressusciti al cap de molts anys descobrint la vida moderna amb els mateixos vicis del passat i on la majoria de persones han perdut la bonhomia. Un molt bon film, ple de referències cinèfiles i religioses, d’un realisme preocupant sobre la maldat humana, però també amb un missatge d’esperança en la bondat, personificada per Llàtzer, com a eina revolucionària.

Alice Rohrwacher és una directora que ha realitzat pel·lícules com Corpo Celeste (2011) o El país de las maravillas (Wonder) (2014). Ara escriu i dirigeix aquesta història basada en la figura bíblica de Llàtzer de Betània. Segons la Bíblia, Jesús va ressuscitar Llàtzer. La directora, però, va explicar que per escriure la narració es va inspirar en un  article que va llegir quan estava a Secundària “sobre persones que es trobaven en una posició privilegiada i  que aprofitaven aquesta posició per explotar altres persones.” (…)Així que el punt de partida era fer una història política, però després va sorgir la idea de  Llàtzer  i la pel·lícula va canviar, assumint aquesta dimensió no religiosa.” Un film que combina el missatge polític sobre la falsa evolució social amb un missatge a favor de la bondat.

La pel·lícula se situa a la Inviolata. En aquesta comarca, el jove Llàtzer (Adriano Tardiolo), la seva família i els seus companys de feina viuen esclavitzats per la marquesa Alfonsina De Luna (Nicoletta Braschi) en una societat feudal, tot i estar en els anys vuitanta  del segle XX. Tot canvia quan arriba allà, el fill d’Alfonsina, Tancredi (Luca Chikovani), que es farà amic de Llàtzer. Llàtzer patirà un accident i  ressuscitarà anys després en una Inviolata en ruïnes i en una societat moderna…

La fotografia d’Hélène Louvart té reminiscències clares al cinema italià de la postguerra: des del neorealisme fins a Pasolini.

Adriano Tardiolo construeix un Llàtzer amb tocs chaplinescos i el protagonista es mostra com un home bo i innocent enmig d’un món de trilers, estafadors i males persones. També cal destacar l’actuació de Luca Chikovani com a jove Tancredi, el personatge més conscient de la situació que es viu a la Inviolata. En la segona part de la pel·lícula apareix l’actor català Sergi López.

La directora va definir en una entrevista el protagonista: “Pensem en un personatge tan innocent que és gairebé ridícul. És pur en la mesura que és revolucionari i molesta  per la seva puresa; és bondat autèntica. No és el personatge habitual que té una evolució que solem veure en el cinema. No canvia, no es converteix en bo, és bo des del principi fins al final. Fins i tot en un món que està canviant no pot canviar, així és des del principi del temps i per a sempre.” Per tant,  veiem un àngel enmig d’un món ple de dimonis. Un molt bon film, que combina de manera harmònica el neorealisme i el cinema fantàstic, amb un missatge d’esperança en la bondat com a eina revolucionària.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.