Anatomia d’un escàndol
John Curran dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’accident de cotxe, ocorregut el 1969, en el qual es va veure implicat el germà de J.F.K,el senador Edward “Ted” Kennedy. En aquest accident, va morir la secretària Mary Jo Kopechne, que va formar part de l’equip electoral del seu germà Robert. Aquest accident va ser notícia perquè Ted va tardar moltes hores a comunicar-lo a les autoritats, en uns moments en què estava preparant la seva candidatura al Senat. Una narració que mostra la cara més humana de Ted Kennedy i que tracta temes com la comunicació en temps de crisi, la sempre complicada relació entre els periodistes i els polítics o les relacions entre el poder polític i el judicial. El film té un caràcter desmitificador de la família Kennedy. Però també tracta sobre com es comporten les persones amb un cognom famós o que tenen germans que han triomfat en la vida i la pressió que això els genera. Un bon film, tanmateix, no acaba d’aprofundir en algun dels punts pocs clars de l’escàndol.
John Curran és un director que ha realitzat films com Praise (1998) o El velo pintado (The Painted Veil) (2006). Ara porta al cinema l’accident que va patir “Ted” Kennedy i que va posar fi a la vida de la secretària Mary Jo Kopechne. El director va explicar quins sentiments contradictoris el van fer decidir a portar aquesta història a la pantalla gran: “Va ser una tragèdia que va esdevenir gairebé una farsa. Em vaig trobar llegint el guió (de Taylor Allen i Andrew Logan) i sentint-me consternat, ja que em feia riure i sentia simpatia per Ted, i després em sentia molest per sentir aquesta simpatia“. De fet, el film trasllada aquesta paradoxa als espectadors.
La pel·lícula se situa l’any 1969, sis anys després de l’assassinat de J.F.K. quan Edward “Ted” Kennedy (Jason Clarke) va participar en una trobada amb les secretàries de les campanyes electorals del seu germà Robert a l’illa de Chappaquiddick. Allà després d’una nit de festa, Ted i una de les secretàries, Mary Jo Kopechne (Kate Mara) es van disposar a anar a buscar el ferri per marxar de l’illa. Durant el trajecte van patir un accident de cotxe que acabaria amb Mary morta i amb Ted commocionat. L’escàndol i les sospites van arribar perquè Ted va tardar moltes hores a comunicar l’accident.
La fotografia de Maryse Alberti combina d’una manera natural les imatges reals i fictícies. A més a més, els primers plans de Ted ajuden a introduir l’espectador dins la persona que hi havia el darrere del polític.
La banda sonora de Garth Stevenson aporta foscor a la història. Acompanya el públic i el protagonista en la que sembla ser una inevitable baixada als inferns, política i moral.
Jason Clarke com a “Ted” Kennedy exagera massa la inexpressivitat del polític. En canvi, sí que brilla Bruce Dern com a Joseph Kennedy, el patriarca de la família.
El director va assenyalar en una entrevista que va intentar “equilibrar la tragèdia amb la humanitat de totes les persones de la història, amb els seus fracassos i els seus defectes.” Aquesta humanitat es demostra en el protagonista, obsessionat a no defraudar el seu pare que volia que esdevingués un gran home com ho van ser els seus germans. Un film que també ens parla de la complicada relació entre el periodisme i el poder polític i les implicacions d’aquest últim amb el poder judicial. A més a més, serveix per desmuntar el mite de la família Kennedy. Una bona pel·lícula, però, que no aprofundeix prou en alguns aspectes encara avui poc clars sobre el que va passar a l’illa de Chappaquiddick, Massachusetts.
citizenjoel 