Secrets que distancien
Elena Trapé dirigeix aquesta pel·lícula que ens parla sobre com la distància (emocional, física i temporal) afecta les relacions d’amistat. L’excusa: un grup d’amics de la universitat es retroba a Berlín per organitzar una festa d’aniversari sorpresa d’un dels membres: en Comas. Ben aviat, descobriran allò que els separa: un gran mur emocional, potser provocat pels temps i els secrets guardats. Una història en la qual els silencis parlen i la majoria de les converses són banals o incòmodes pels protagonistes. Una pel·lícula senzilla que retrata la generació actual d’entre els 30 i els 40 anys, i acaba reflectint els traumes produïts pels somnis incomplerts.
Elena Trapé és una directora que es va donar a conèixer amb Blog (2009). Ara estrena Les distàncies, que ja va guanyar la Biznaga d’Or en el Festival de Cinema de Málaga. La directora ha explicat en una entrevista que la història vol mostrar com “arribes a una determinada edat i reflexiones sobre el tipus de persona en qui t’has convertit“. I això és del que acaba tractant la narració, sobre com ens marquen els somnis frustrats.
Els protagonistes de la pel·lícula són Guille (Isak Férriz), Olivia (Alexandra Jiménez), Eloi (Bruno Sevilla) i Comas (Micky Esparbé), amics de la universitat. Uns anys després, Olivia, Eloi i Guille, amb la seva parella Anna (Maria Ribera), viatgen a Berlín per fer una festa d’aniversari sorpresa a en Comas. De seguida, s’adonaran que en el grup ha sorgit una gran distància no només física, sinó també emocional.
La fotografia de Julián Elizalde aconsegueix metaforitzar el que realment els passa als personatges. Veiem carrers solitaris com ells i transmet la sensació de viure una vida no desitjada.
Alexandra Jiménez fa una molt bona interpretació com a l’embarassada Olivia. En algunes escenes, dóna una gran profunditat dramàtica al seu personatge. Bruno Sevilla com Eloi personalitza molt bé la solitud d’aquestes persones. Micky Esparbé com a Comas en té prou amb una mirada per donar a entendre els sentiments del protagonista.
La directora ha explicat en una entrevista perquè va decidir situar l’acció a Berlín: “És fosca i sense centre històric, i això m’interessa molt per ubicar el que viuran aquests amics.” En el fons, els protagonistes estan en un túnel fosc que no saben cap on els portarà i veuen el futur amb desconcert. A més a més, no són conscients del moment de la vida que viuen i que l’època universitària és un record idealitzat que no tornarà. Un molt bon film, on els silencis parlen més que els mots.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Les distàncies | citizenjoel