Entrevista a Mateu Ciurana

Mateu Ciurana, el comunicador que fa cinema: “Ser director de cinema era una vella vocació

005.1
Mateu Ciurana davant el Centre Cívic i Cultural “La Sitja” de Fornells de la Selva/Joel Medir

Mateu Ciurana és un comunicador que fa cinema. En aquesta entrevista ens repassa la seva llarga trajectòria a la ràdio i aquests sis anys que porta dirigint curtmetratges. Precisament, ara acaba de rodar l’últim, En Venda, del qual n’és actor, director, guionista i productor.

Ràdio

Ens explica que sempre havia estat enamorat de la ràdio. De fet, es considera “un home de ràdio”. Però, recorda: “vaig estudiar Electricitat i no en tenia ni idea que a partir dels vint-i-dos anys canviaria i em dedicaria a la ràdio.” Quan va tornar de la mili l’any 1981, va decidir fer el pas. Va entrar a treballar a La Voz de Gerona-Ràdio Cadena, on feia programes sense cobrar. L’any 1982 va canviar tot amb l’arribada a aquesta emissora de Joan-Albert Argerich, que venia de Ràdio 4, i vam començar a fer ràdio de contingut, sortint al carrer amb comunicació directa amb la gent. “Allà vaig començar a aprendre l’ofici de la ràdio”. Ben aviat, també va fer programes d’estiu a Ràdio 4 Barcelona, cosa que li va donar “popularitat fent programes per tot Catalunya”. La seva gran “aventura” en el món de la ràdio va ser la creació d’Ona Girona, a principis dels noranta, i, posteriorment, d’Ona Catalana, juntament amb altres que ja existien com Ràdio Olot, Ràdio Costa Brava o Ràdio Ripoll. Un projecte que creu que va “morir d’èxit“ quan va intentar estendre’s per tot Catalunya.

Després d’una etapa de cinc anys com a cap de màrqueting de la immobiliària Progrup, li van sorgir dues oportunitats més a la ràdio: fer-se càrrec de la Ràdio Municipal de Quart i també de la de Caldes de Malavella. Actualment, ha deixat la de Quart per dirigir Ràdio Cassà.

L’estat actual del periodisme 

Mateu Ciurana també és periodista i expressa la seva preocupació per la situació actual de la professió: la falta de personal ha provocat que es publiquin notícies donades per gabinets de comunicació. Un fet també preocupant és “la informació que corre per les xarxes socials”,  ja que no se’n fia si no és d’una font contrastada: un diari i/o un periodista de cert prestigi. Ho resumeix de la següent manera: “Això de les notícies de pare desconegut és el que fa més mal… L’objectivitat no existeix, és el conjunt de tot el quiosc el que et pot donar una idea bastant clara del que passa”.  Finalment, en Mateu es refereix a Marshall McLuhan i els seus famosos aforismes: “Els mitjans són el missatge” que al final de la seva vida va convertir en “Els mitjans són el massatge”.  “Vol dir que al final és tot aquest massatge de notícies el que et queda, perquè estem saturats.” Una contundent frase final d’un comunicador com en Mateu.

“Veinàlia”

Ara combina els seus treballs a la ràdio amb l’administració del teatre de Fornells i amb la seva activitat cinèfila. Tot ho vehicula a través de la seva productora, Veinàlia, de la qual n’és l’únic treballador. Aquest nom fa referència a “que Cassà, Caldes, Fornells i Girona formen una espècie de comarca natural”. Una filosofia clau per entendre on estan rodats els seus curtmetratges.

Cinema

Ja de ben petit, en Mateu es va enamorar del cinema. Va fer d’operador del cinema del seu poble. “Era com el Salvatore de Cinema Paradiso. Quan va ser més gran, va fer uns quants curts “amb Super8”. La següent relació que va tenir amb el cinema va ser a través del món del doblatge. La seva petita incursió va ser als anys vuitanta amb el mestre dels actors de doblatge de Catalunya, Arseni Corsellas, famós per haver posat la veu al personatge principal de la sèrie Dallas, J.R i a actors com Sean Connery. El mateix Arseni, però, li va recomanar que es dediqués plenament al món de la ràdio, ja que aquest i el del doblatge són bastant incompatibles a causa del temps que ocupen. “No dubtis que la ràdio és molt més maca que el doblatge”.  Llavors, va estar molts anys sense dedicar-se a res que tingués a veure amb el món del cinema, llevat d’una única aparició a la sèrie El cor de la ciutat l’any 2009. Ara també porta el cinema de Caldes, on fa sessions de cine comercial i, a banda, hi té un cinefòrum.

Els curtmetratges

La seva relació amb el cinema va fer un gir fa sis anys quan es va fer la següent reflexió: “el cine ha canviat tan radicalment que fins i tot els pobres, amb pocs recursos, amb pocs diners, poden fer pel·lícules que es veuen més a la pantalla gran i se senten com si fossin de Hollywood”. Això el va portar a fer realitat la seva “vella vocació de ser director de cinema”. El primer curt que va produir va ser Llàtzer amb les interpretacions de Martí Peraferrer i Mariona Ginés com a protagonistes. Ja en aquell primer curt, va comptar amb una directora de fotografia, que estava estudiant a l’ERAM, la Laia Font. El va dur a terme finançant-se a través del Verkami. Però, ràpidament es va adonar que els únics que van pagar, van ser els seus amics, coneguts i saludats i que Verkami no li havia aportat cap nou finançador. Aquest curt va arribar a mostrar-se en festivals i per aquest motiu va decidir fer el següent.

El segon curt va ser Diògenes, el gos, amb en Gerard Quintana. Després, va decidir fer-ne un altre i un altre. Ara explica que han entrat en una “dinàmica que, no necessàriament ha de ser sempre igual: d’ençà que vam fer Llàtzer, cada agost-setembre rodem un curt que he estat preparant durant tot l’hivern i tota la primavera i que, normalment, s’estrena passades les Fires de Girona (el novembre).”  De fet, ara ja fa sis anys que fan curtmetratges, dels quals, en Mateu n’és, com a mínim, director i guionista.

La inspiració (i els condicionants) com a guionista

Pel que fa a la inspiració, admet que ha anat canviant la seva visió com a guionista des que va començar. A Llàtzer, el personatge principal era “ell” i volia “tractar el tema de la mort”. En canvi, a Diògenes, el gos “volia mostrar dos personatges (Diògenes i el príncep Alexandre) que admirava i que podien dir coses interessants, però no em sentia identificat amb cap d’ells”. Amb el temps, però, la seva inspiració s’ha vist condicionada per dos fets: ser actor i, sobretot, ser productor.

Aquesta circumstància diu que el limita molt com a guionista i és el que ha fet que, de moment, no s’hagi decidit a realitzar un llargmetratge. Tot i que admet que tenia un projecte: fer diversos curts, en dos o tres anys, amb els mateixos personatges i actors i que al final es poguessin ajuntar en un llarg, però que, de moment, el va “desestimar”. Sí que el duria a terme amb les següents condicions: “El meu barret de productor em diu que si un dia faig un llarg, ha de ser com  La venus de las Pieles (La Vénus à la fourrure (Venus in Fur) de Roman Polanksy  amb dos personatges que es troben en un interior”. Aquest barret també l’ha portat a fer el seu últim curt, del qual n’és productor conjuntament amb la Mireia Lluch, en un interior perquè amb l’últim que van rodar a l’exterior, La Roda, van patir molt per la llum, ja que hi havia perill de pluja. La idea de En Venda va ser simple: “un client torracollons en un restaurant“. Un personatge que va escriure pensant que l’havia d’interpretar. Així va arribar a l’argument del curt: “un home solitari que és l’únic client que hi ha en un restaurant que no té gaire èxit perquè només hi va ell, tasta un menjar que és sublim, un guisat de collons que li recorda el de la seva mare. En aquest restaurant hi troba una cambrera solitària i li fa preposicions de matrimoni…”. Una comèdia dramàtica amb un argument que, sense defugir la denúncia masclista, vol deixar clar “que hi ha homes que són molt ben parits i dones detestables”. En Mateu és dels que considera que totes les pel·lícules tenen missatge.

Referents cinèfils

Quan hom veu els seus curts pot detectar clarament els referents cinèfils de Mateu Ciurana. De fet, ens n’anomena uns quants com “Woody Allen, Bergman, Dreyer, Fellini. Chaplin, John Ford”. Però creu que aquesta llista tan variada és com no dir res. Veu en el curt Bernadeta una certa influència de “Dreyer”  i que Llàtzer, era un homenatge de broma a Bergman perquè només de començar la pel·lícula ja surt la Mort i li diu ‘ara jugarem a escacs com en la pel·lícula d’en Bergman’ “. Uns referents cinèfils que demostren l’amor d’en Mateu pel cinema.

La seva visió sobre cinema actual, tant a Catalunya com a la resta del món

Per parlar del món del cinema actual, utilitza l’expressió “déjà-vu”. Recorda que era una expressió que utilitzaven de joves per dir que una pel·lícula no era nova, sinó que ja n’havien vist una de molt semblant. “Hi ha un gran desequilibri entre el cinema americà, els blockbusters, que n’hi ha que estan molt i molt bé, i l’europeu, que és més humil i que té menys mitjans”.  Però, creu que la manera de mirar el cinema ha canviat i està canviant molt: “la gent està deixant d’anar a les sales per consumir-lo en línia, cosa que no està malament… ara les televisions són fantàstiques. Les sèries que abans eren un subgènere ara ja no ho són. Cada cop la gent anirà menys al cine i més a la pantalla de televisió”. Tot i això es queixa que hi ha pel·lícules que tenen premis i no les veu ningú.

D’aquest últim cas, en té un exemple recent molt clar: “El documental  En Petitet, sobre un concert de rumba catalana al Liceu, el director del qual ha anat a totes les ràdios i televisions i va dir: ‘ho tenim al cine i la gent no hi va’”. Però, pel que fa als premis recorda una distinció molt clara que ha d’entendre el públic: els de les Acadèmies (treballadors de la indústria) com ara els Oscars i la dels jurats amb experts com ara Cannes. Per en Mateu, “els Oscars són simplement un programa de televisió” que veuen milions de persones.

Pel que fa al cinema català, creu que “estaria bé que hi hagués una indústria a Catalunya que realitzés pel·lícules per a la televisió. Hi ha tècnics molt bons, però si no hi ha subvencions…” (…) “TV3, sobretot, de tant en tant, fa alguna cosa molt bona com Estiu 1993, que era una pel·lícula  molt barata, que ha tingut molt d’èxit” Creu que el cinema català hauria de seguir l’exemple de l’alemany, que aconsegueix que cada cap de setmana passin pel·lícules no estrenades en el cinema per la televisió convencional. Però, subratlla que el principal problema és que som un país petit i que si fóssim més grans, tindríem més diners. Finalment, afegeix que no entén per què hi ha joves de Girona que fan curts en castellà…

Després d’aquesta entrevista, ens ha quedat ben clar que Mateu Ciurana és, fonamentalment,  un gran comunicador que ha trobat en el cinema el seu mitjà d’expressió audiovisual. El nen que passava pel·lícules s’ha convertit en un home de cinema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.