Mary Shelley

La creadora  i el seu monstre 

marysheelleyimbd.jpg

cartell/imbd.com

La directora saudita Haifaa Al-Mansour dirigeix aquesta pel·lícula que tracta sobre les circumstàncies que van portar Mary Shelley a escriure el clàssic de terror i ciència-ficció “Frankenstein or The Modern Prometheus” a l’edat de 18 anys,  a principis del segle XIX.  Mary era filla de l’escriptora feminista Mary Wollstonecraft, que va morir poc després de néixer ella,  i el filòsof llibertari William Godwin, que es va tornar a casar per segona vegada.  El film comença quan Mary tenia 16 anys i  va decidir començar una nova vida amb la seva germanastra Claire Clairmont i el poeta idealista Percy Bysshe Shelley. Percy era un home casat que Mary havia conegut en una estada a Escòcia. El pares de Mary no aprovaven la relació,  per això, Mary va decidir fugir amb el seu enamorat. La pel·lícula posa diversos creadors davant el seu monstre particular: l’escriptor davant la seva novel·la;   els teòrics d’idees progressistes o liberals  davant la seva pràctica; i fins i tot la societat davant el monstre de les  ideologies que crea quan les posa a la pràctica  i ,per descomptat, els pares i les mares davant els seus fills i les seves filles. Una obra que representa, en molts sentits, el “Frankenstein” de  la mateixa  autora del film i que té la virtut que la narració et va ficant dins l’ambient de la novel·la: obscurantisme, por, sentiment de culpa, però també  l’alegria de l’autor en veure néixer la seva creació.

Haifaa Al-Mansour és una directora de  l’Aràbia Saudita que es va donar a conèixer amb la seva òpera prima La bicicleta verda (Wadjda) (2012), considerada com el primer llargmetratge dirigit per una dona en aquell país i que va haver de gravar clandestinament perquè no la descobrissin. Ara porta al cinema la història de Mary Shelley i el seu procés de creació de Frankestein  i  també les seves dificultats per sobreposar-se a una societat que no entenia la seva relació amb un home casat. De fet, ha explicat que un dels motius de fer Mary Shelley va ser la història paral·lela entre ella mateixa i la protagonista de la pel·lícula, ja que totes dues van haver de fugir d’una societat molt conservadora.

La pel·lícula se situa a principis del segle XIX. Comença quan el filòsof  llibertari William Godwin (Stephen Dillane) va  enviar la seva filla Mary (Elle Fanning) a Escòcia a l’edat de 16 anys perquè trobés la inspiració per escriure.  Allà va conèixer el poeta Percy Shelley (Douglas Booth) que estava casat. Un cop Mary va tornar a Londres, van coincidir altre cop amb Percy i van començar una relació amorosa. Ben aviat, Percy i Mary van decidir escapar-se, juntament, amb la  germanastra de Mary, Claire Clairmont (Bel Powley). El motiu: els pares de Mary no aprovaben la seva relació amb Percy.  Mary tenia un objectiu: escriure i publicar la seva primera novel·la amb el seu nom com autora, en un moment en què estava vetat que l’autoria de determinats textos fos femenina.

La fotografia de David Ungaro ens fa sentir l’ambient  de la novel·la de Frankenstein. Les referències a les adaptacions de la novel·la al cinema són més que evidents en plànols que ja són icònics de la història del cinema, sobretot de la versió dirigida per James Whales i protagonitzada per Boris Karloff el 1931.

Aquest ambient, però, no es podria aconseguir sense la banda sonora d’Amelia Warner. Ens transporta al segle XIX i també serveix per mostrar-nos els sentiments de la protagonista.

Elle Fanning  com a Mary Shelley fa una interpretació magnífica: cada petit gest et descriu l’autora de “Frankenstein” amb els sentiments que reflecteix el llibre. Douglas Booth com a Percey Shelley és capaç de mostrar les dues  cares d’un personatge amb molts clarobscurs.

La directora ha explicat en una entrevista que “per Mary Shelley  escriure ciència-ficció i qüestionar paradigmes va ser molt important.” De fet,  ja vivia en un ambient liberal  i  progressista amb la seva família, però l’experiència i el que mostra el film és com les actituds teòriques d’alguns progressistes i liberals no sempre són coherents amb la seva actitud davant dels problemes quotidians o com, fins i tot les idees que es comencen a acceptar com a progressistes són vistes com a monstres un cop es posen en pràctica. Un gran film que reivindica no només el feminisme, sinó també un progressisme exercit amb  coherència entre la vida personal  i la intel·lectual. Una petita gran obra que és un cant a la llibertat, tant la sexual com l’amorosa o l’artística.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.