En tiempo de luz menguante (In Zeiten des abnehmenden Lichts)

El final de la Història

entiemposdeluzmengaunte
cartelll/imbd.com

Matti Geschonneck dirigeix aquesta pel·lícula sobre el final d’una època, d’un cicle i d’una dictadura. L’excusa: Wilhelm Powileit, un militant comunista que celebra els noranta anys en el Berlín Oriental l’any 1989 quan falta poc perquè caigui el Mur de Berlín. Però, el film no mostra només això, sinó també una societat en decadència que es va convertint de manera gradual en més  individualista. Un film que, subtilment i metafòrica ens mostra una societat desconcertada que mira amb incertesa el futur, sense la il·lusió de seguir lluitant per uns ideals, un món canviant.  O dit d’una altra manera, en un moment que molts autors van definir com “el final de la Història”.

Matti Geschonneck és un director que ha realitzat films com ara Möbius (1993), però que en gran part de la seva carrera ha fet pel·lícules per televisió com ara Silberhochzeit (2006). Ara porta a la pantalla gran la novel·la homònima d’Eugen Ruge. Un film, que a part de parlar del final de la Unió Soviètica, també “explica la història d’una família, la dissolució d’una família, el fracàs d’un  matrimoni”. Però, aquest fracàs familiar, no deixa de ser el fracàs d’una societat i de tot l’ideal comunista i socialista que es va produir en aquell moment.

El film se situa a Berlín l’any 1989 a la República Democràtica d’Alemanya (Unió Soviètica). La narració comença quan Wilhelm Powileit (Bruno Ganz) celebra la festa del seu 90è aniversari on hi haurà, a part de la seva família, membres destacats del Partit Comunista.  Aquesta festa, però, es veurà marcada per les relacions familiars.

La fotografia de Hannes Hubach ens mostra les incomoditats que es poden percebre en qualsevol reunió. A més a més, les imatges són metàfores perfectes del final de la Història i de moltes il·lusions que s’acaben en un món de sorra esfondrant-se que s’està convertint en un de plàstic i superficial més preocupat per l’estètica  que per l’ètica.

Bruno Ganz fa una actuació magistral com a Wilhelm. En cada gest, aconsegueix mostrar, no tan sols la recta final de la vida d’una persona, sinó també la recta final d’una etapa de la Unió Soviètica. Sylvester Groth com a Kurt Umnitzer  sap representar la transició i la gent que començava a obrir els ulls a tot allò que va fer malament la Unió Soviètica. Evgenia Dodina, com a Irina, dibuixa el personatge més modern del film, sense caure en histrionismes.

El director ha insistit en una entrevista en el fet que, encara que la pel·lícula se situï l’any 1989, tracta també sobre la societat actual: “Vivim en un moment en què el canvi imminent és palpable sense saber cap on anem. No puc dir que estiguem al final d’una època o en un canvi social, però els signes són clars. I la gent espera”. I això mostra la narració, la majoria de personatges són gent esperant el canvi de règim que s’acosta i el món nou que arriba amb una barreja d’il·lusió i por.  Un molt bon film que reflecteix molt bé l’esperit d’una època que va canviar el curs de la Història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.