Ready Player One

El joc de viure 

readyplayerone.jpg
cartell/imbd.com

Steven Spielberg dirigeix aquesta gran pel·lícula que és un homenatge al cinema, sobretot dels anys vuitanta,  als videojocs i a la cultura pop en general.  L’acció se situa l’any  2045 després d’una greu crisi econòmica mundial que canvia totalment l’economia i la manera de viure, ja que  la gent ha deixat de tenir vida social real i l’ha substituït, en gran part, per  un gran joc de  realitat virtual, Oasis.  El seu creador, James Hallyday, abans de morir va deixar un últim repte: el qui sigui capaç de trobar l’ou de pasqua virtual (missatge ocult) que té amagat, es convertirà en l’amo de la seva empresa. El protagonista del film és Wade Wat, que es  posa el nom de Parzival en el joc,  és un dels jugadors que intentarà aconseguir l’ou per treure la seva família de la pobresa.  Un film que reivindica la humanitat enfront de les xarxes socials i Internet en general.  El missatge és clar: la vida real i la  virtual no tenen res a veure i no s’han de confondre. També ens convida a no perdre mai el contacte amb la realitat. Una molt bona obra pensada especialment per cinèfils, que fa un repàs per la història del setè art, fent un repàs exhaustiu per la fantasia i la ciència-ficció més moderna. Però, aquest també és el seu principal defecte, ja que hom no la pot gaudir plenament, si no entén algunes referències  que poden ser desconegudes per a molts espectadors.

Steven Spielberg ha dirigit últimament pel·lícules com El puente de los espías (Bridge of Spies),  Los archivos del Pentágono (The Post) (2017). Ara porta a la pantalla gran  la novel·la homònima d’Ernest Cline. El director va explicar per què ho va voler fer: “Visc i he viscut bàsicament amb nostàlgia la major part de la meva vida. Aquesta podria ser la raó principal per la qual vaig reaccionar i vaig respondre tan positivament al llibre d’Ernie Cline  i al guió de Zak Penn “.  De fet, és el sentiment que desprèn tota la narració.

La pel·lícula se situa l’any 2045 i és narrada pel protagonista Wade Watts (Tye Sheridan). Wade viu en un barri marginal a Colombus. La seva vida real és molt avorrida i monòtona. Però, com la majoria de la gent, en té una altra de més interessant: la que viu a través del joc de realitat virtual  Oasis en la que es fa dir Parzival. Allà pretén trobar l’ou de pasqua (una mena de missatge ocult en el joc) que li permetria convertir-se en propietari de la companyia que distribueix Oasis. Per això, també necessita conèixer la vida del seu creador,  James Halliday (Mark Rylance). Parzival, però, haurà de vigilar amb els Sixters, una banda creada per l’empresa de la competència en el mercat dirigida per  Nolan Sorrento (Ben Mendelsohn), que també vol descobrir el tresor i quedar-se amb Oasis.

La banda sonora d’Alan Silvestri ja et transporta des d’un bon començament als vuitanta. De fet, quan comença l’acció ja sona “Jump” de Van Halen, tot un himne d’aquella època.

La fotografia de Janusz Kamiński transforma cada escena amb un petit homenatge als clàssics de ciència-ficció, fantasia i terror. Alguns són evidents com els de King Kong (1933) o El resplandor (The shining) (1980),  d’altres més subtils com Ciudadano Kane (Citizen Kane) (1941).

Tye Sheridan com a Wade sembla nodrir-se de molts protagonistes de les pel·lícules dels anys vuitanta per fer la seva actuació. Hom no pot deixar de relacionar el seu personatge amb els nens i adolescents que van protagonitzar el cinema fantàstic i de ciència-ficció dels anys com el Martin McFly de  Regreso al futuro(Back to the Future) (1985) o el Mickie de Els Gonnies  (The Gonnies)(1985). Olivia Cooke com a Samantha sap mostrar un dels personatges més humans del film. Mark Rylance com a Hallyday dóna la imatge de geni, com una mena d’Einstein del segle XXI.

El director va explicar en una entrevista com va enfocar la narració: “Volíem fer un conte que plantegés la següent pregunta: Volem existir en la realitat o volem existir en un univers virtual?” Aquesta pregunta es torna més que pertinent en l’època de les xarxes socials. La pel·lícula, tanmateix va més enllà d’aquesta simple pregunta, també ens interpel·la sobre com  poden ser de diferents la identitat analògica i la real.  Unes identitats no sempre coincidents i, a vegades, fins i tot, molt allunyades.  Un món, on tot i tothom pot acabar perdent la seva essència. Un d’aquests exemples pot ser el cinema i  un cert sentiment de nostàlgia de Steven Spielberg per tota una manera de fer  pel·lícules que s’està perdent. Hom, però, no pot  parlar d’aquesta obra sense mencionar el gran homenatge al setè art que significa i la reivindicació dels clàssics dels vuitanta, a vegades infravalorats, que representa.

2 pensaments a “Ready Player One

  1. Retroenllaç: Entrevista a Jordi Pons, director del Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol de Girona | citizenjoel

  2. Retroenllaç: …Ready Player One (2018) | citizenjoel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.