Viure i ser lliure
Greta Gerwig escriu i dirigeix aquesta pel·lícula sobre la Christine, una noia que es fa dir Lady Bird, que vol ser lliure i marxar del seu Sacramento natal. L’acció se situa l’any 2002, després de l’11-S i en uns moments de ple auge dels mòbils. La pel·lícula ens mostra l’època d’estudiant de Christine en un institut catòlic. Una època rebel de la vida de la protagonista marcada per la mala relació amb la seva mare. La pel·lícula també visualitza la descoberta de l’amor i del sexe de la protagonista, així com els vincles d’amistat que estableix a l’institut. Un film que és una magnífica obra pel que fa al guió i als aspectes tècnics, però amb un final que no acaba de ser coherent amb la resta de la narració.
La directora Greta Gerwig, fins ara, s’havia dedicat a la interpretació. Havia sortit en pel·lícules com A Roma amb amor (To Rome wih Love) (2012) o Frances Ha (2012). Ara realitza aquesta pel·lícula que ja ha guanyat un Globus d’Or a la Millor Pel·lícula en categoria de Musical o Comèdia. La directora ha explicat perquè va voler fer aquest film: “En certa manera, escriure la pel·lícula era una manera de treure una identitat i uns dimonis que tenia amagats“. Ja que, tal com ella mateixa ha confessat, de jove tenia una personalitat completament oposada a la de la protagonista.
La narració s’inicia quan Chistine (Saoirse Ronan), que es fa dir Lady Bird, comença a l’institut a Sacramento (Califòrnia) l’any 2002. El seu objectiu és marxar de la seva ciutat natal per anar a la universitat d’una ciutat més gran com Nova York. A pesar de les normes estrictes de la institució catòlica on estudia, Lady Bird intentarà ser lliure, cosa que li provocarà més d’un problema. Però, les seves ànsies de llibertat troben molts impediments, també de la seva mare, Marion (Laurie Metcalf). A l’institut hi coneix la seva millor amiga, Julie (Beanie Feldstein) i comença a sentir atracció cap a un noi, Danny (Lucas Hedges).
La fotografia de Sam Levy dóna un aire realista al film. Però, ho combina amb unes quantes escenes oníriques que aporten màgia a la narració.
La banda sonora de Jon Brion es correspon amb l’eclecticisme de la protagonista: escolta qualsevol mena de música. Això converteix la banda sonora amb una barreja harmònica d’estils i melodies.
Saoirse Roman fa una gran interpretació com a Lady Bird: veiem com va madurant a mesura que va avançant la narració, fet que coincideix amb els canvis sobre la seva visió del món. Laurie Metcalf com a mare de la protagonista mostra clarament la contraposició amb la seva filla. Però, també podem veure que, en realitat, darrere de la seva actitud estricta s’hi amaga una gran preocupació per Christine i el seu futur.
La directora va explicar en una entrevista perquè va decidir situar l’acció l’any 2002: “Volia triar aquests anys perquè volia que fos en un món després de l’11-S, quan va començar la guerra de l’Iraq (…) també en un moment en què es començava a estendre Internet (…) A les pel·lícules normalment tot es manté separat: les vides personals, per una banda, i els esdeveniments globals per l’altre. La veritat és que tot està unit: vius a través del moment en què vius.” I aquesta és una de les claus del film: l’acció se situa en un moment, en què el terrorisme era un record encara massa present, les ferides de l’atemptat de Nova York no estaven tancades i el debat entre llibertat i seguretat estava més viu que mai. A més a més, també mostra un moment regressiu, en què les actituds conservadores cohibien molt els ciutadans, almenys als Estats Units. Tot això, condiciona la manera d’actuar de tots els personatges del film: des de la protagonista fins a tots els seus amics, companys d’institut i, òbviament, la mare de Lady Bird. Una molt bona narració sobre el desig de llibertat, però que també ens posa davant del mirall les conseqüències de l’11-S i com la llibertat, precisament, en va ser una de les perjudicades. Tot això, en una història protagonitzada per una dona liberal, en un ambient ultraconservador, que té el desig de volar, viure i ser lliure.
citizenjoel 