Estimar la diferència
Guillermo del Toro coescriu i dirigeix aquesta pel·lícula sobre la història d’amor entre Elisa, una dona muda, i un monstre. L’acció se situa el 1962 durant la Guerra Freda. Elisa treballa com a conserge en un laboratori secret del govern nord-americà encarregant-se de la neteja. Un dia, en aquestes instal·lacions, arriba amb grans mesures de seguretat un amfibi humanoide. Elisa i la criatura s’enamoraran. Elisa decidirà alliberar-lo en descobrir que els militars el volen utilitzar per fer experiments científics. Una obra explicada en forma de conte per Giles, el veí i amic de la protagonista. Una pel·lícula que reivindica els drets de les minories: les dones, els muts, els homosexuals i els negres. De fet, la protagonista és una “princesa sense veu”, però amb una gran força de voluntat per lluitar contra les injustícies. Una magnífica obra que desprèn un gran amor cap al cinema i alhora denota una certa nostàlgia pels films clàssics.
Guillermo del Toro ha dirigit pel·lícules com Hellboy (2004), El laberinto del fauno (2006), Pacific Rim (2013). Ara realitza aquest film que ja opta a 13 Oscars. El director va explicar com li va venir la idea de dur a terme aquest projecte: “La idea va començar quan tenia sis anys i vaig veure La dona i el monstre (Creature from the Black Lagoon) (1954), i vaig veure la criatura nedant sota Julia Adams amb el seu banyador blanc. Em vaig enamorar de Julia Adams i de la criatura, de l’amor que existia en aquella imatge, i volia que acabessin junts“. A aquesta idea, però, hi ha afegit conceptes més socials com la lluita pels drets de les minories.
La pel·lícula és narrada en forma de conte per Giles (Richard Jenkins), el veí i millor amic de la protagonista. L’acció se situa als anys seixanta en plena Guerra Freda. La protagonista és Elisa Espósito (Sally Hawkins), una dona muda, que treballa com a conserge, encarregada de la neteja, en unes instal·lacions secretes del govern nord-americà. Un dia, aquestes instal·lacions reben una criatura (Doug Jones) capturada pel Coronel Richard Strickland (Michael Shannon). Elisa descobrirà que es tracta d’un amfibi humanoide i acabarà sorgint l’amor entre Elisa i el monstre. Després de descobrir que els militars el volen utilitzar per a experiments científics, Elisa decidirà alliberar-lo.
La fotografia de Dan Laustsen reflecteix la senzillesa de l’amor. Un petit gest de compassió és suficient per mostrar l’estima cap a una persona. A més a més, es trien amb gran precisió els fragments de pel·lícules o sèries que veu Elisa a la televisió o en el cinema que té a sota casa. Les reflexions que fan els protagonistes en la pantalla se sincronitzen amb les reflexions internes que fa Elisa.
La banda sonora d’Alexandre Desplat és clau per entendre la pel·lícula. Molts cops els sentiments de la protagonista s’expliquen a través de les cançons que escolta.
Sally Hawkins, com a Elisa, interpreta de manera magnífica el paper de la protagonista. Aconsegueix que, superant la mudesa, tot el seu cos parli. Cada gest del personatge es converteix en un autèntic discurs. Michael Shannon, com a Coronel Richard Strickland, representa molt bé l’antagonista de la pel·lícula. En la seva actuació demostra el cinisme i la falta d’humanitat del coronel. Richard Jenkins, com a Giles, interpreta un personatge que sembla no pertànyer a la seva època.
El director va explicar en una entrevista perquè va voler fer ara aquesta pel·lícula: “Per a mi, ara és important parlar de l’altre, i que la solució a la por i a l’odi és l’amor, molt senzill i alhora molt difícil de practicar.” I aquest és el missatge, la millor arma contra els intolerants és l’empatia i l’amor. Pot ser una visió ingènua, però és un bon principi. Una meravellosa obra que transmet un gran amor i ens convida a ser més empàtics amb els col·lectius que pateixen la intolerància d’alguns ignorants com els muts, les dones, els negres, els homosexuals o els que simplement no ens agraden perquè són diferents.
citizenjoel 