El fil de l’amor
Paul Thomas Anderson escriu i dirigeix aquesta pel·lícula sobre la relació entre un modista, Reynolds Woodcock, i una jove cambrera, Alma Elson, durant els anys cinquanta a Londres. Una relació que es va veure marcada per l’obsessió del modista per les dones físicament perfectes, això el va portar a convertir totes les seves amants en muses. Alma, però, no es va resignar a ser una model més en mans de l’artista. Un bon film, que va clarament de menys a més, que denuncia les relacions tòxiques que es poden establir en les parelles. També mostra com darrere el negoci de l’alta costura s’hi amaga el treball silenciós i mal pagat de moltes treballadores.
Paul Thomas Anderson és un director conegut per haver dirigit pel·lícules com Boggie Nights (1997) o Puro Vicio (Inherent Vice) (2014). Ara realitza aquest film que ja opta a 6 Oscars. El director va afirmar que volia parlar “de què significava estar en una relació de llarga durada i dels equilibris de poder que s’hi estableixen“. Unes relacions no sempre basades en la igualtat.
La pel·lícula comença quan el modista Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) va conèixer la cambrera Alma Elson (Vicky Krieps) i se’n va enamorar. Ben aviat, Alma es va convertir en la nova musa de Reynolds. Encara que ella va intentar portar una vida normal de parella, l’obsessió de Reynolds amb la seva feina, va fer que l’ignorés i només la utilitzés com una model i una treballadora més. La relació dominant que sobre Reynolds exercia la seva germana Cyril (Lesley Manville), tant en l’àmbit personal com el professional, va influir negativament en la relació entre Reynolds i Alma.
La fotografia de Paul Thomas Anderson reflecteix molt bé l’ambient asfixiant que viu la protagonista. Un ambient claustrofòbic en què cada petit detall de la casa és controlat pels germans Woodcock.
La banda sonora de Jonny Greenwood es fa massa persistent i present al principi del film. Les notes de piano del començament, distreuen l’atenció principal sobre la narració. Tot i això, va trobant l’harmonia a mesura que avança el film.
Daniel Day-Lewis fa una magnífica interpretació com a Reynolds Woodcock. Una actuació que és l’última de la seva carrera després de retirar-se per una decisió personal que no ha volgut explicar. Alma Elson com a Vicky posa el caràcter suficient a una dona que no es resigna a ser una simple musa de l’artista, sinó que també vol convertir-se en l’amant i la muller. Lesley Manville com a Cyril representa molt bé el paper de persona que és l’alma mater de la família.
El director ha declarat en una entrevista la seva versió de per què Alma no se separa de Reynolds: “ella l’estima i estan connectats d’alguna manera profunda“. A part d’aquesta visió romàntica, que hom no pot dir que sigui falsa, també hi ha una part més malaltissa, més violenta. El domini de Reynolds sobre Alma converteix la relació en tòxica. Les dones són simples objectes o una eina més de treball per a Reynolds. Una bona pel·lícula, que va creixent a mesura que la narració avança, que ens mostra un amor romàntic com el d’Alma i un de tòxic com el de Reynolds. També ens ensenya, però, com hi ha amors tan forts que sobreviuen a les circumstàncies pel fil invisible i impossible de trencar entre les dues persones.
citizenjoel 