Els arxius del Pentàgon (Los archivos del Pentágono) (The Post)

Censura implícita

thepostimbd.jpg
cartell/imbd.com

Steven Spielberg dirigeix aquesta pel·lícula sobre els Papers del Pentàgon que es van publicar a principis dels anys setanta i que van donar a conèixer veritats incòmodes sobre la Guerra del Vietnam.  Uns documents que va publicar primer el New York Times i, després el Washington Post. De fet, el film se centra en els debats interns que va tenir el Washington Post sobre si publicar els papers o no, davant l’amenaça que els portessin als tribunals, com ja havia passat amb el New York Times, i això provoqués el tancament del diari. Un bon film, a  voltes monòton,  que reflecteix i ens fa reflexionar, a través dels excel·lents diàlegs de la narració, sobre com la llibertat de premsa té múltiples amenaces des dels poders fàctics que volen exercir la censura directa, i també els interessos empresarials que volen impedir que certes notícies apareguin en els mitjans de comunicació, dels quals en són propietaris. La llibertat de premsa també es veu afectada per l’amiguisme d’alguns periodistes cap al poder que, en alguns casos,  fa que  no es publiquin notícies incòmodes quan afectin  segons qui.

Steven Spielberg ha realitzat en els últims anys pel·lícules sobre història com ara Lincoln (2012) o El puente de los espías (Brigde of Spies) (2015)Ara porta a la pantalla gran la història dels Papers del Pentàgon. El director ha explicat que era urgent fer “la pel·lícula  a causa del clima actual d’aquesta administració, bombardejant la premsa i etiquetant la veritat com a falsa si els convé”. Un film, però, que ens parla de problemes del periodisme actual més enllà de l’Administració Trump.

La pel·lícula comença quan el New York Times va publicar una part dels Papers del Pentàgon que mostraven la hipocresia dels diferents governs nord-americans en relació amb la Guerra del Vietnam.  El cap de redacció del  Washington Post,  Ben Bradlee (Tom Hanks) també en va rebre una altra part, a través d’una font d’informació del periodista Ben Bagdikian (Bob Odenkirk). Això  va coincidir amb la decisió d’un jutge  que va prohibir seguir publicant-los al New York Times en nom de la seguretat nacional.  També va coincidir en el moment en què el Washington Post entrés a cotitzar a la Borsa, amb les pressions bancàries que això suposa. Aquest fet va provocar que Ben Bradlee i la directora del diari, Kay Graham (Meryl Streep) tinguessin llargues discussions sobre si havien de publicar o no els Papers. A més a més, Kay era amiga de Robert McNamara (Bruce Greenwood), que sortia molt mal parat pel contingut dels Papers del Pentàgon que parlaven de la seva etapa com  a  Secretari de Defensa dels Estats Units.

La fotografia de  Janusz Kamiński transmet amor cap al periodisme que es du a terme en els diaris de paper.  Hom pot veure durant la narració, com es maqueta un diari, la pressió dels periodistes escrivint en les velles màquines d’escriure  i els nervis del tancament de l’edició.

La banda sonora de John Williams és un dels punts més destacats del film.  En tot moment, et posa en el context que toca. De fet, no es nota i és la seva principal virtut.

Tom Hanks fa una bona interpretació com a Ben Bradlee.  La seva actuació es complementa amb una magistral Meryl Streeep com a Kay Graham. També cal destacar la presència d’actors veterans com Bruce Greenwood en el paper de Robert McNamara o de Bob Odenkirk com a Ben Bagdikian.

El director va afirmar en una entrevista que, al contrari d’allò que se sol afirmar, el periodisme viu un bon moment avui en dia. De fet, el que mostra la pel·lícula és com l’art d’informar sempre ha tingut una mala salut de ferro.  A més a més, ha de sobreviure a amenaces constants que van des dels intents de censura directa, a través de lleis i de tribunals, fins a una de més amagada, com són els interessos econòmics i la proximitat amb el poder. De fet, dos dels protagonistes de la pel·lícula havien estat amics d’importants càrrecs del govern nord-americà en un moment determinat de la seva vida. Un film, a estones monòton, en què destaquen els excel·lents diàlegs que mostren les dicotomies en què es troben els personatges.

Un pensament a “Els arxius del Pentàgon (Los archivos del Pentágono) (The Post)

  1. Retroenllaç: …Els arxius del Pentàgon (The Post) (2017) | citizenjoel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.