La vida és un joc
Aaron Sorkin dirigeix aquest film sobre la vida de Molly Bloom. Molly Bloom era una esquiadora professional que es va haver de retirar a causa d’una greu lesió. Per circumstàncies de la vida, va acabar convertint-se en organitzadora de partides de pòquer il·legals i exclusives a Los Angeles i a Nova York en què participaven des d’actors fins a monarques. Això va fer que arribés a ser coneguda com “la princesa del pòquer”. Però, en aquest món també va conèixer estafadors i membres de la màfia russa. Un fet que li va acabar portant problemes amb la justícia. Un bon film que ens porta a reflexionar sobre si la vida és un joc amb les cartes marcades o on simplement intervé l’atzar. Ens fa veure fins a quin punt influeixen els traumes infantils en la trajectòria vital d’una persona i com l’autoanàlisi psicològica pot portar a cometre greus errors sobre el perquè de les nostres conductes.
Aaron Sorkin dirigeix la seva primera pel·lícula després d’haver fet guions com el d’Alguns Homes Bons (A Few Good Man) (1992). Ara porta al cinema la vida de Molly Blooom, una esquiadora professional que es va convertir en la “princesa del pòquer”. Per fer-ho es basa en el llibre autobiogràfic de Molly, “Molly’s Game: From Hollywood’s Elite to Wall Street’s Billionaire Boys Club, My High-Stakes Adventure in the World of Underground Poker”. Tot i això, el director ha volgut aclarir que quan va conèixer Molly va “descobrir dues coses: una, que el llibre era la punta de l’iceberg – era una història molt més profunda i més emotiva. I la segona, va ser la mateixa Molly“. De fet, la pel·lícula n’acaba fent un autèntic retrat que fuig dels tòpics que el personatge de Molly Bloom pugui generar.
La pel·lícula comença quan Molly Bloom (Jessica Chastain) és detinguda per l’FBI. A partir d’aquí, Molly ens explica en primera persona tot allò que li va passar fins a arribar aquell moment. En paral·lel, el film ens mostra com Molly va contractar l’advocat Charlie Jaffey (Idris Elba).
La fotografia de Charlotte Bruus Christensen aconsegueix fusionar la narració amb la metàfora que es fa amb els esports, especialment amb l’esquí com ara les caigudes com a moments dolents de la vida. Però, també de la importància de l’educació i la cultura que rebem durant la nostra vida.
La banda sonora de Daniel Pemberton ens transporta al món obscur en què va acabar vivint Molly. Un món, en el qual tens molts números de morir o acabar a la presó.
Jessica Chastain fa una interpretació excepcional com a Molly perquè ens sap mostrar la complexitat que amagava la protagonista darrere la seva aparent simplicitat. Idris Elba com a Charlie es complementa molt bé amb Jessica Chastain. També cal destacar l’actuació de Kevin Costner com a Larry, pare de Molly i psiquiatre, que té un paper clau en el desenvolupament de la història i en la manera de comportar-se de Molly. Michael Cera com a Jugador X, que representa un actor famós del qual no n’ha revelat la identitat, fa un personatge massa caricaturesc.
El director va definir en una entrevista perquè Molly en realitat és una heroïna: “no està disposada a dir els noms de les persones que participaven en les seves partides de pòquer” De fet, però, un dels grans problemes de Molly és que no va investigar prou qui anava a jugar a les seves partides. Una molt bona pel·lícula amb un excel·lent guió que agafa el cas de Molly Bloom per parlar-nos sobre l’atzar, la sort i la dissort, i sobre com aquests factors influeixen en el nostre destí. Tanmateix, també com els traumes infantils acaben marcant la nostra vida.
citizenjoel 
Retroenllaç: Molly’s game (2017) | citizenjoel