Qüestió de confiança
Ruben Östlund escriu i dirigeix aquesta pel·lícula sobre la confiança, tant vers l’altre com respecte a un mateix, en la societat actual. El pretext: una exposició, “The Square”, en un museu d’art contemporani que vol fomentar valors com l’altruisme i l’humanisme. Uns valors que, com s’observa durant la narració, es contradiuen amb els del director del museu, Christian, el protagonista de la pel·lícula. Un film que despulla la societat actual, on tot acaba sent aparent, fins i tot l’art i l’humanisme, i on mana, sobretot la hipocresia. Tampoc no s’estalvia crítiques contra un periodisme del titular fàcil i les xarxes socials que sovint no arriben al fons de la qüestió dels temes tractats.
Ruben Östlund és un director suec conegut, sobretot, per Fuerza Mayor (Turist) (2014). Ara realitza aquest film que va guanyar la Palma d’Or en el Festival de Cannes. Östlund va destacar que, en aquesta narració, volia contraposar el paper de les institucions culturals amb el gran art.
El film comença quan Christian (Claes Bang), director d’un museu d’art contemporani, presenta l’exposició “The Square” als seus companys de feina per trobar plegats una manera de promocionar-la. Una exposició que es basa en el concepte d’altruisme i de confiança mútua entre les persones.
L’excel·lent fotografia de Fredrik Wenzel és un viatge a través de les diferents classes socials d’un país, en aquest cas Suècia: des dels sense-sostre, passant per la classe mitjana fins als aristòcrates i als burgesos.
La banda sonora de Rasmus Thord reflecteix la superficialitat de la societat actual. Com les cançons del film, tot és intranscendent encara que es disfressi de transcendent.
Claes Bang com a Christian fa una bona interpretació d’un personatge que no és conscient del món en què viu i que es deixa enganyar fàcilment. Elisabeth Moss com a Anne representa molt bé la superficialitat i el fals humanisme que reflecteix el guió.
El director va explicar en una entrevista.: “M’interessa comparar els éssers humans amb els micos. Si mires un grup de micos, el mascle alfa sempre està estressat. Ha de fer front a la dinàmica de poder del grup, distribuir el menjar, assegurar-se que ningú no es rebel·larà contra ell, especialment les dones“. I així és com es comporta el protagonista, volent ser un líder mediàtic i intel·lectual. Però, no ho aconsegueix perquè és incapaç de veure les trampes que li posen les persones del seu voltant. En conclusió, un molt bon film sobre la condició humana, i, sobre la hipocresia i la superficialitat que amaga el món de l’art contemporani. Això no obstant, també reflecteix una opinió pública que es deixa emportar pel titular fàcil i que no analitza els temes amb tota la seva complexitat.
citizenjoel 