La pell freda

Homo sapiens

cartellalpellfreda
cartell/imbd.com

Xavier Gens porta a la pantalla gran la novel·la d’Albert Sánchez Piñol, “La pell freda”. La història comença el 1914 quan un oficial atmosfèric arriba a una illa perduda de l’oceà Atlàntic. Allà només hi viu, aparentment, el faroner, un home anomenat Gruner. Gruner  i l’oficial hauran de lluitar contra unes misterioses criatures que apareixen a la nit  i que els ataquen. Una pel·lícula que ens parla sobre com, en un determinat context, costa de distingir quins són els animals perillosos: els que teòricament poden fer mal als humans o els mateixos humans. De fet, acabarem descobrint que Gruner s’ha  convertit en un homo sapiens no gaire evolucionat que només respon als instints de supervivència i reproducció. La cita del principi de la narració la defineix perfectament: “Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem.”. Un bon film, amb una fotografia fantàstica, que no arriba al nivell del llibre i no en sap aprofitar tot el seu potencial.

Xavier Gens és un director francès conegut per pel·lícules com ara Hitman (2007) o The ABCs of Death (2012).  Ara porta a la pantalla gran la novel·la d’Albert Sanchez Piñol,  “La pell freda”. El director va explicar que creu que “l’autor va escriure una novel·la fantàstica perquè estava frustrat, ja  que Darwin ho va descobrir tot. Com a antropòleg, no tenia res més a descobrir i va inventar una història sobre el descobriment d’una nova espècie.” Però, també, mostra com aquesta  nova espècie espanta els humans.

La pel·lícula se situa el 1914 i  comença quan un oficial atmosfèric (David Oakes) arriba a una illa perduda enmig de l’Atlàntic fugint del món. Allà haurà de substituir, com cada any, l’anterior oficial. Però, a l’illa només queda el faroner, Gruner (Ray Stevenson). Ben aviat l’oficial atmosfèric descobrirà que no estan sols a l’illa, sinó que també l’habiten unes estranyes criatures anomenades “granotots”, que tenen la pell freda i que actuen de manera violenta contra ells.

La fotografia de  Sergey Astakhov i  Ivan Burlakov és una de les parts més destacades del film. Ens tramet el sentiment que té en tot moment el protagonista: por, tristesa, enyorança… Però, també ens serveix per presentar els “granotots” com a simples animals salvatges o mostrar-ne el  rerefons humà.

David Oakes fa una bona interpretació com a protagonista. Però, si n’hi ha una de magistral, és la de Ray Stevenson que durant tota la pel·lícula ens mostra un Gruner amargat i perillós, però que amb una sola mirada ens ensenya la petita porció d’humanitat que li queda.

El director va afirmar en una entrevista que volia fer “una aproximació realista a la història”. La seva aproximació a aquesta història mostra una de les pitjor cares de la humanitat personificada amb Gruner:  la por a tot allò que desconeixem. Un molt bon film de ciència-ficció que no arriba al nivell de la novel·la original.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.