Els records ens fan humans
Denis Villeneuve dirigeix la seqüela de la mítica Blade Runner (1982). El film se situa l’any 2049, trenta anys després de l’acció de la pel·lícula original. K, un blade runner que és un replicant que té la missió d’acabar amb els vells models de replicants, descobreix un secret que pot canviar el món: una replicant va tenir un fill. Tyrell Corporation, dirigida per Niander Wallace, empresa que construeix els replicants, fan buscar el nen per saber-ne les característiques biològiques: si els replicants es poguessin reproduir, dominarien el món i la galàxia sense necessitar els humans. La investigació de K el posarà en contacte amb el blade runner ja retirat Rick Deckard. Un film distòpic que dibuixa un futur on, darrere els avenços tecnològics, s’hi amaga l’esclavitud infantil. Amb un missatge clar: allò que ens fa humans són els records. Uns records que són els que acaben configurant la nostra identitat, qui som i qui serem. Una pel·lícula, que va millorant a mesura que avança la narració amb una segona part magnífica.
Denis Villeneuve és un director conegut per pel·lícules com Prisioneros (Prisioners) (2013) o La llegada (Arrival) (2016). Ara realitza la seqüela de la mítica Blade Runner. Una seqüela, sobre la qual el director ha explicat que “és una història més complexa que la primera, hi ha més girs i més capes sobre els personatges i la narració“. Uns girs sorprenents que porten tota l’estona a l’espectador a dubtar sobre com continuarà la trama.
El film comença quan l’agent replicant blade runner K (Ryan Gosling) localitza el replicant granger Sapper Morton (Dave Bautista), per retirar-lo, ja que pertany a un model antic i problemàtic. A la granja descobreix unes pistes que el portaran a deduir que una replicant ha tingut un fill, un fet que fins llavors semblava impossible. L’agent K intentarà localitzar el nen, en una investigació que el portarà a contactar amb l’exagent blade runner Rick Deckard (Harrison Ford). Tyrell Corporation dirigida per Niander Wallace (Jared Leto) i amb la soldat replicant Luv (Sylvia Hoeks) també pretén trobar el nen.
La fotografia de Roger Deakins modernitza el futur del Blade Runner original. Ens situem en un futur, en què a través d’una realitat virtual pots viure els teus ideals de felicitat.
La banda sonora de Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch rememora l’original i la fan servir perquè l’espectador descobreixi la continuïtat entre un film i l’altre. També aconsegueix donar ritme en els moments monòtons de la narració.
Ryan Gosling com a K fa una molt bona interpretació: ens demostra que és un robot i, tanmateix, ens mostra els dubtes filosòfics sobre per què el van crear i quines parts de la seva vida són reals i quines són records implantats. Jared Leto com a Niander Wallace dóna una personalitat diabòlica al seu personatge. Sylvia Hoeks com a Luv fa una bona interpretació d’un personatge del qual anem descobrint l’autèntica cara a mesura que avança la narració. Harrison Ford com a Rick Deckard dóna continuïtat al seu personatge per integrar-lo en aquest film.
El director va explicar en una entrevista quins temes volia tractar a la pel·lícula: “dubtar de la pròpia identitat, de tu mateix o si el passat és només un somni o és real. Amb totes aquestes preguntes vaig pensar que sortiria una bella història de ciència-ficció.” I tot això ho fa a través dels grans protagonistes de la pel·lícula: els records. Els records dels protagonistes, però també dels espectadors. Els qui hagin vist la pel·lícula de 1982 els vindran a la memòria molts moments de l’anterior film. Els protagonistes tenen records que recorden massa, altres que no volen recordar i n’hi ha que no saben si són seus… Un sentiment molt humà i que hom ha experimentat algun cop. Una magnífica obra, que sense arribar a la categoria d’obra mestra del Blade Runner de 1982, n’és una més que digna seqüela.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Blade Runner 2049 (2017) | citizenjoel