Temps de prejudicis
Carla Simón escriu i dirigeix el seu primer llargmetratge. Aquesta òpera prima, en molts moments autobiogràfica, mostra el primer estiu que Frida passa amb els seus oncles i la seva cosina després de la mort dels seus pares a causa de la sida. El film ens mostra una societat plena de prejudicis contra les persones que patien aquesta malaltia i també contra els seus familiars més propers. Una pel·lícula que, amb escenes aparentment intranscendents, ens ensenya tot un món: el de principis dels anys noranta.
Carla Simón és una directora que va acabar la llicenciatura ara fa poc. Fins ara havia dirigit quatre curts: Lovers (2010), Born Positive (2012), Lipstick (2013) i Las pequeñas cosas (2015). Ara debuta amb un llargmetratge que ja va guanyar el premi a la Millor Òpera Prima a la Berlinale. L’argument d’aquesta pel·lícula tracta d’una nena que va a viure amb uns seus familiars després que els seus pares morissin de sida, i es basa en la pròpia experiència de la directora. De fet, ha explicat que el seu interès pel cinema va molt relacionat amb el fet d’observar les seves relacions familiars.
El film se situa a l’estiu del 1993 quan Frida (Laia Artigas) comença a viure amb els seus oncles Marga (Bruna Cusí) i Esteve (David Verdaguer) i la seva cosina Cesca (Paula Blanco) després de la mort dels seus pares a causa de la sida. A partir d’aquí, Frida percebrà amb la seva innocència infantil les reaccions estranyes que tindran tant la família com els seus coneguts.
La fotografia de Santiago Racaj aconsegueix que ens posem en la pell de la Frida, empatitzem amb la nena i amb els sentiments que arrossega i que no s’atreveix a mostrar del tot en públic. També s’ha d’esmentar que el film es va rodar, en gran part, entre la Garrotxa i Girona.
Laia Artigas, tot i la seva edat, porta el pes del film sense cap problema. David Verdaguer fa un bon paper allunyat dels seus tradicionals papers còmics i demostra una gran química amb Bruna Cusí que interpreta a la Marga.
La directora ha explicat en una entrevista: “Per a mi era important que es filtrés tot a través dels ulls de la nena perquè, al cap i a la fi, era la meva pròpia mirada cap a la història. Tot i això, en escriure el guió i descobrir els diferents angles de cadascun dels personatges (com se sentien), també em van semblar molt interessants i que aportaven molta riquesa al relat“. Precisament, els moments en què el relat canvia de punt de vista i passa al dels oncles, representen un dels punts forts del film. Una pel·lícula que serveix per reflectir aquells principis dels anys noranta amb una societat que es començava a obrir, però que encara tenia molts prejudicis, com els que es veuen en aquesta història, sobre els malalts de sida i els seus familiars.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Estiu 1993 (2017) | citizenjoel