Júlia Ist

En construcció 

cartelljuliaist.jpg
cartell/imbd.com

L’actriu Elena Martín dirigeix, escriu i protagonitza  la seva primera pel·lícula. En aquest film la Júlia, una estudiant d’arquitectura de vint-i-un anys, fa un Erasmus a Berlín. Durant aquesta estada, madurarà i configurarà la seva pròpia personalitat.  Una molt bona pel·lícula, amb alguna escena innecessària, on les reflexions sobre l’arquitectura que es mostren acaben sent un reflex de l’evolució personal del personatge principal.

Elena Martín és una jove actriu que es va donar conèixer pel seu paper a Les Amigues de l’Àgata (2015).  Ara debuta com a directora amb aquesta pel·lícula, guanyadora d’una Biznaga de Plata al Festival de Málaga,  que va néixer sent simplement un projecte de final de carrera. Un film ambientat a Berlín, en la majoria de les escenes. Tal com recorda la directora, Berlín “és una ciutat amb molt de moviment i molta vida, i la protagonista és una més entre la multitud, ningú no té per què mirar-la, i es deixa anar per trobar el seu lloc al món”. O dit d’una altra manera, aquesta situació la farà evolucionar i canviar.

El film comença quan  la Júlia (Elena Martín) s’acomiada de la seva família i de la seva parella a Barcelona i emprèn el seu viatge cap a Berlín. Al principi té alguns problemes d’adaptació, però progressivament es va integrant a la ciutat i amb els seus companys d’estudi mentre, sense adonar-se, va madurant.

La fotografia de Pol Rabaqué ens transporta dins de l’ànima de la protagonista. Aconsegueix que l’acompanyem en el seu particular viatge vital.

Elena Martín viu molt un personatge fet a mida. I aquest entusiasme traspassa la pantalla. Una actuació molt ben complementada, sobretot, amb els actors alemanys que l’acompanyen.

La directora ha definit en una entrevista la pel·lícula com “un viatge iniciàtic i representa la primera vegada que la protagonista ha de prendre decisions per si mateixa i que es troba lluny dels seus referents i s’ha d’enfrontar a aquesta buidor i desubicació” Una buidor i desubicació que es veuen reflectides en els seus projectes d’arquitectura, al principi pensats per viure-hi només famílies i al final ja dissenyats per a tothom. La metàfora és clara: el seu treball reflecteix la seva evolució personal. En conclusió, una petita gran obra que demostra el bon treball que es pot aconseguir amb pocs recursos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.