La recerca de la pròpia identitat
Aquest film de Barry Jenkins porta al cinema l’obra de teatre In Moonlight Black Boys Look Blue de Tarell Alvin McCraney. La narració explica la història de Chiron, un nen homosexual, que encara ignora la seva condició. Chiron viu en un barri marginal i és maltractat al carrer pels seus companys de classe. Un dia, fugint-ne, es refugia en una casa abandonada, lloc habitual de consum de drogues. Precisament allà, es trobarà amb un traficant que l’ajudarà a tornar a casa seva i que, a la llarga, exercirà el paper de pare. La narració ens mostrarà com el protagonista inicia un procés d’autoconeixement, mentre configura la seva pròpia identitat. Una pel·lícula que tot i no tractar directament el tema del racisme, aquest hi és molt present, ja que mostra les dificultats dels negres als Estats Units per ascendir a l’escala social. Una magnífica obra, dividida en tres capítols (infància, adolescència i vida adulta), que tracta amb realisme, qüestions tan delicades com la pobresa, la violència, les drogues i, sobretot, l’homofòbia i l’homosexualitat.
Barry Jenkins és un director que fins ara només havia dirigit un llargmetratge, Medicina para la Melancolía (Medicine for Melancholy) (2008). Ara trasllada al cinema l’obra de teatre de Tarell Alvin McCraney, In Moonlight Black Boys Looks Blue. Una història que “tracta de diversos temes com la identitat sexual, la pobresa o la drogoaddicció. (…) A més a més, mostra la idea de com el sistema educatiu falla en aquests barris més marginals com els que viu el protagonista“, segons explica el director.
El film comença quan Chiron (Alex R. Hibbert) és un nen homosexual, tot i que encara no ha descobert la seva condició, i és perseguit pels seus companys de classe. La majoria l’humilien i l’únic que li fa una mica de costat és Kevin (Jaden Piner). Un dia decideix refugiar-se en una casa, lloc habitual de consum de drogues. Allà coneixerà Juan (Mahershala Ali), un traficant que es convertirà, d’alguna manera, en el seu pare. Després, la pel·lícula ens situa en uns altres dos moments de la vida de Chiron: quan és un adolescent (Ashton Sanders) i quan es converteix en un adult (Trevante Rodes).
La fotografia de James Laxton és una de les notes destacades de la pel·lícula i li dóna un toc màgic. Ho aconsegueix amb uns primers plans que reflecteixen la visió del protagonista de cada moment de la seva vida.
La música de Nicholas Britell ens transporta a aquests barris marginals, on transcorre l’acció. En tot moment, sap escollir l’estil adequat perquè entenguem els sentiments del protagonista.
Dels tres actors que interpreten Chiron, el que destaca és el que fa el paper de nen, Alex R. Hibbert. Hibbert ens mostra la innocència del protagonista davant d’un món que no entén i al qual reacciona amb silenci i només parlant quan ho considera oportú. En canvi, el millor Kevin, l’amic del protagonista, és el que l’interpreta d’adolescent, Jharrel Jerome. També cal assenyalar la presència d’actors més veterans com Mahershala Ali o Naomie Harris en el paper de la mare de Chiron.
El director ha explicat en una entrevista perquè la història és narrada des de la visió subjectiva del protagonista: “Volíem que la pel·lícula fos explicada des del punt de vista del personatge principal (…) es tractava de submergir els espectadors en la perspectiva de Chiron“. I això fa la pel·lícula: submergir-nos-hi a través de primers plans dels personatges que es va trobant el protagonista: ens mostra les reaccions que genera la seva presència. Una molt bona pel·lícula sobre la manera d’entendre la masculinitat, sobre les diferents formes de l’homofòbia, i com els factors externs influeixen en la recerca de la pròpia identitat: des del barri on vius fins a les persones amb qui et relaciones. Un film artesanal en què la majoria de plans són petites obres d’art.
citizenjoel 