Heroïnes anònimes
Theodore Melfi porta al cinema el llibre amb el mateix títol de Margot Lee Shetterly. La pel·lícula explica la història real de tres dones que van ser claus en els anys seixanta en plena Guerra Freda i en el marc de la cursa espacial per aconseguir portar el primer americà a l’espai i, posteriorment, el primer ésser humà a la lluna: la matemàtica, física i científica espacial Katherine Johnson, la matemàtica Dorothy Vaughan i l’enginyera Mary Jackson. Les tres van patir una doble discriminació: per ser dones i per ser negres. Una molt bona obra sobre uns personatges oblidats per la història. A més a més, mostra un exemple d’una lluita pacífica del dia a dia, basada en el talent i en la perseverança.
Theodore Melfi és un director que es va donar a conèixer amb la comèdia St. Vincent (2014). En aquesta ocasió, porta al cinema la història de les primeres dones negres de la NASA, basant-se en el llibre de Margot Lee Shetterly. El director ha explicat les raons per les quals no es coneix aquesta història: “Hi ha un munt de raons per les quals no és coneguda. Cal destacar el racisme, però també el sexisme de posar les dones darrere els homes.” A més a més, a això cal afegir-hi el poc coneixement que, en general, hom té sobre els científics que van aconseguir portar el primer home a la lluna.
El film explica la història de Katherine Johnson (Taraji P. Henson), la matemàtica Dorothy Vaughan (Octavia Spencer) i l’enginyera Mary Jackson (Janelle Monáe) que treballaven a l’ala oest de la NASA. Feien feina, bàsicament d’oficina, en els anys seixanta, quan l’entitat tenia l’objectiu d’enviar el primer pilot a l’espai. Katherine Johnson que era una calculadora es va convertir en matemàtica de l’equip “Grup de Tasques Espacials” dirigit per Al Harrison (Kevin Costner) i que capitanejava el matemàtic Paul Stafford (Jim Parsons). Paral·lelament, Dorothy es va encarregar de preparar tot un equip de calculadores per ser competents amb els primers ordinadors; Mary Jackson va lluitar per ser enginyera a la NASA… però abans va haver d’aconseguir que els negres poguessin assistir a les classes de la Universitat de Virgínia per treure’s un postgrau obligatori per fer feina a la NASA.
La fotografia de Mandy Walker mostra els microracismes i micromasclismes que patien les protagonistes. La violència que es mostra no era física, però sí emocional.
La banda sonora de Hans Zimmer, Pharrell Williams i Benjamin Wallfisch transmet l’esperit de lluita d’aquestes dones. Una lluita diària i continua per guanyar els seus drets.
Taraji P. Henson dóna molta força al seu personatge de Katherine Johnson. Janelle Monáe construeix una Mary Jackson massa histriònica. Octavia Spencer està correcta com a Dorothy Vaughan. Jim Parsons com a Paul Stafford sembla voler allunyar-se del personatge poc seriós de Sheldon Cooper a la sèrie Big Bang Theory (2007). Kevin Costner sap construir la imatge d’un líder com el que representa Al Harrison.
El director va destacar en una entrevista la figura de Katherine Johnson com a exemple: “Va fer tan bé el seu treball que va aconseguir que les barreres racials literalment desapareguessin i es va convertir en una matemàtica brillant. Així que, per a mi, va ser un gran exemple de com el talent personal ho transcendeix tot“. I aquest és el gran missatge, tal vegada ingenu, de la pel·lícula: el talent supera totes les barreres. Tot i això, acaba resultant un bon homenatge a aquestes heroïnes anònimes que van patir una doble discriminació per ser negres i per ser dones. Una molt bona pel·lícula que també serveix per reivindicar els científics i els matemàtics que sovint assoleixen avenços, no sempre reconeguts socialment.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Figuras ocultas (Hidden Figures) (2016) | citizenjoel