Somnis d’artistes
Damien Chazelle dirigeix aquesta pel·lícula sobre la història de dos artistes, un pianista i una actriu que treballa eventualment de cambrera, i que somien triomfar a Los Angeles: ell, obrint un bar, on només es toqui jazz i ella, en ser una estrella de Hollywood. Els dos viuran un altre somni: la seva història d’amor. Un film que respira nostàlgia cap a una concepció del jazz més fidel als orígens i cap a un cinema clàssic que ja no tornarà. Precisament, La La Land està ple de referències explícites i implícites a algunes grans obres mestres del passat. Un molt bon musical romàntic que serveix de declaració d’amor a aquestes dues arts: la música i el cinema.
Damien Chazelle es va donar a conèixer amb la nominada i premiada Whiplash (2014) sobre un estudiant de jazz. Ara, dirigeix aquesta pel·lícula, amb un joc de paraules en el títol en anglès: La La Land, que fa referència tant al nom popular de la ciutat de Los Angeles com a la frase feta be/life in La La Land, aquesta frase significa ser una persona ximple o irracional. El director ha confessat que els protagonistes tenen experiències molt semblants a les que ell mateix va viure: “trasllat a Los Angeles, tractant de fer pel·lícules, intentant ser un artista. Totes aquestes situacions poden provocar moments de solitud, quan has d’escollir entre l’amor i l’art, o els somnis i la realitat.” La solitud en una ciutat gran és un dels temes de la pel·lícula.
El film ens explica les aventures i desventures de Sebastian (Ryan Gosling), un pianista, i Mia (Emma Stone), una cambrera que treballa en uns estudis de Hollywood i que somia en ser actriu. Tots dos viuen a Los Angeles, un dia es coneixen i sorgeix l’amor. Mentrestant intentaran complir els seus somnis: en Sebastian, obrir un bar de jazz, i la Mia, convertir-se en una gran actriu. Una història d’amor entre dos nostàlgics d’un món clàssic que ja no tornarà, però que de tant en tant es reivindica. Una història d’amor entre el jazz, com a art sinònim de llibertat, i el cinema, com a art que permet somiar en mons nous.
La fotografia de Linus Sandgren sap mostrar els diferents sentiments en el recorregut de tota carrera artística: des de les dificultats dels inicis fins a l’alegria del triomf; i també el pas de la foscor de la solitud a l’alegria de l’amor. També sap transmetre la màgia del cinema a través de moltes escenes oníriques, on costa distingir què és la realitat i què és un somni dels protagonistes.
La banda sonora de Justin Hurwitz utilitza cançons molt ben triades com la melodia composta per Justin, amb la lletra de Pasek and Paul, “City of Stars” i que serveix de resum de tot el film. Cal mencionar el paper del jazz a l’hora de conduir-nos cap a la vida interior dels personatges.
Emma Stone i Ryan Gosling estan excepcionals com a protagonistes. A més a més, demostren tenir una gran química. També cal destacar el petit paper de J.K. Simmons, que va interpretar un dels personatges principals de Whiplash (2014), com a director d’un restaurant de Los Angeles.
El director ha explicat en una entrevista perquè aquesta pel·lícula defensa el cinema clàssic: “En molts aspectes, hi ha una indústria que sembla decidida a esborrar aquest passat, o a ignorar-lo“. Una frase que també serveix per a un cert jazz, que sembla que vulgui ignorar els seus orígens populars per aconseguir més públic. Una molt bona pel·lícula, amb alguna escena innecessària i redundant, però que acaba convertint-se en un gran poema d’amor a la música en general, al jazz en particular, i al cinema que ens convida a no deixar de lluitar per assolir la vida dels nostres somnis.
citizenjoel 
Retroenllaç: … La ciudad de las estrellas (La La Land) (2016) | citizenjoel
Retroenllaç: …La ciudad de las estrellas (La La Land) (2016) | citizenjoel