Amor a l’espai
Morten Tyldum dirigeix aquesta pel·lícula romàntica en què l’acció se situa en una nau espacial. El film explica la història de l’enginyer mecànic Jim Preston i la periodista i escriptora Aurora Lane, passatgers de la nau Homestead 2 que ha de portar milers d’humans a viure en un altre planeta. Durant el trajecte de cent vint anys, els passatgers dormen hivernats en una càpsula. Misteriosament, Jim i Aurora es desperten trenta anys després d’haver iniciat el viatge. Entre tots dos hauran d’investigar què ha passat a la nau i sorgirà una gran història d’amor. Un amor que probablement hauria estat impossible a la terra. Una història amb un missatge clar de reivindicació de la humanitat, amb tots els sentits del terme, confrontat amb l’automatisme tecnològic absolut que dirigeix la nau. Un film que no aconsegueix aprofitar el gran material que té i que a vegades allarga innecessàriament algunes escenes.
Morten Tyldum va triomfar amb la nominada i premiada The Imitation Game (2014). Ara porta al cinema el guió de Jon Spaihts, que va formar part de la llista del 2007 de molt bons guions que encara no s’havien traslladat al cinema. El director ha explicat que es va sentir atret per com parlava sobre “la solitud” i per la “història d’amor” que s’hi explicava.
El film comença quan la nau Homestad 2 es dirigeix a Homestad, un nou planeta colonitzat pels humans. En aquesta nau hi viatgen cinc mil passatgers i més de dos-cents tripulants, tots hivernats en càpsules en un trajecte que està previst que duri cent vint anys. Misteriosament, però, al cap d’uns trenta anys es desperten tant l’enginyer mecànic Jim Preston (Chris Pratt) com la periodista i escriptora Aurora Lane (Jennifer Lawrence). Els dos hauran de sobreviure en una nau avariada i amb la companyia del cambrer-robot Arthur (Michael Sheen).
La banda sonora de Thomas Newman ens mostra que la solitud dels personatges també existia en la seva època en la terra. De fet, la primera cançó que surt en la pel·lícula és “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan, en què la lletra fa referència a la baixada als inferns d’una persona que es passa la vida canviant de poble, de ciutat i d’amics, però sempre sentint-se sol. Sol com es troben els protagonistes del film.
La fotografia de Rodrigo Prieto ajuda a construir l’ambient claustrofòbic que es viu en la nau. Un ambient fred a causa de la tecnologia automàtica i despersonalitzada del vehicle espacial.
Chris Pratt i Jennifer Lawrence demostren la capacitat de portar el pes de la pel·lícula, sobretot en les parts en què els seus personatges s’emporten cada minut en pantalla. Michael Sheen brilla com a Arthur, el cambrer-robot, aconsegueix donar-li un aspecte simpàtic i graciós. També cal assenyalar la presència del veterà actor Laurence Fishburne.
El director ha definit en una entrevista quin és el missatge del film a través del personatge d’Arthur: “té una funció d’Intel·ligència Artificial limitada (…) però és l’únic que parla del cor i l’ànima de la pel·lícula. El missatge real de la pel·lícula prové d’aquest cambrer: és difícil que surti res humà d’una cosa que no és humana”. Precisament, això vol demostrar aquesta història, que per més automàtiques que siguin les màquines, totes les feines requereixen un humà al darrere. Una persona que complementi la tecnologia utilitzant el sentit comú. Un bon film amb una gran història d’amor i de sacrifici que no sap aprofitar tot el potencial de la idea del guió i que s’allarga massa en alguns moments.
citizenjoel 