La màscara freda
Isaki Lacuesta i Isa Campo dirigeixen aquest film sobre la identitat i sobre com aquesta configura les nostres relacions. Per fer-ho ens parla de la història d’un noi que viu en un orfenat. Un dia el director del centre l’avisa que potser han trobat la seva família. La mare, que va perdre el marit en el mateix accident en què va desaparèixer el nen, de seguida confirma que és el seu fill. En canvi, el cunyat es pensa que el noi s’ho ha inventat per fugir de l’orfenat. La pel·lícula ens mostra la necessitat de calor humana que tenim en un món on les relacions són cap cop més distants i on costa més de distingir la màscara de la persona. Tot això, en un film rodat exclusivament en el Pirineu d’Osca, on la neu i el fred acaben tenint un protagonisme també simbòlic.
Isaki Lacuesta és un director gironí que ha dirigit films com ara Cravan vs Cravan (2002), Els passos dobles (2011) o Murieron por encima de sus posiblidades (2014). Ara codirigeix aquesta pel·lícula amb la seva dona Isa Campo, que sol fer els guions de les seves obres. Recentment, han explicat que buscaven potenciar en la història “la part dramàtica i psicològica dels personatges“. Una característica molt ben explotada en el guió i que acaba permetent una ambigüitat calculada, sobretot en allò que envolta els personatges.
El film narra la història de Leo (Àlex Monner), un noi que viu en un orfenat a França. Un dia el director del centre, Michel (Bruno Todeschini), li diu que ha investigat i que ha trobat els seus pares biològics. Es tracta d’una família en què el pare va morir i el nen va desaparèixer en un accident a la muntanya. La mare, Anna (Emma Suárez), i el cunyat, Enric (Sergi López), el van a veure al centre per intentar confirmar que és el seu familiar Gabriel. La seva mare està convençuda que ho és, mentre que el seu cunyat creu que és un impostor…
La fotografia de Diego Dussuel és una de les grans virtuts del film. El paisatge nevat acaba sent una excel·lent metàfora de les relacions humanes que es mostren durant la pel·lícula.
Àlex Monner amb la seva actuació aconsegueix desconcertar els espectadors, i en tot moment fa dubtar sobre si diu la veritat o si és un impostor. Emma Suárez fa una actuació molt plana com a mare i no sap mostrar prou bé els seus canvis de sentiments. Sergi López fa una bona interpretació com a cunyat.
Isaki Lacuesta i Isa Campo han afirmat en una entrevista que els protagonistes estan “ansiosos d’afecte i amor decideixen ser mare i fill més enllà de qualsevol vincle de sang“. I això és el que busquen (i troben) aquests personatges. Una bona pel·lícula, però amb un problema: acaba sent massa ambigua amb un final obert, on els grans interrogants que es plantegen no s’acaben de resoldre del tot.
citizenjoel 
Retroenllaç: …La propera pell (2016) | citizenjoel