Un capità llibertari
Matt Ross dirigeix aquest film sobre uns pares que porten un sistema de vida alternatiu: eduquen i viuen amb els seus sis fills en el bosc. Tot canviarà quan mor la mare, això portarà als nens a posar-se en contacte amb el món exterior. El film vol obrir una sèrie de debats: sobre quin model educatiu és millor, si el què es pot fer a casa o en els centres reglats, què es pot explicar i què no als fills, les diverses formes de religiositat i espiritualitat que hom pot tenir i com reaccionar davant la mort. Aquests debats no s’analitzen amb la profunditat suficient, i fins i tot en alguns moments es presenta com a negativa l’opció de vida del protagonista. Una bona pel·lícula amb grans moments que cau en un excés de sentimentalisme i bonisme, on destaca l’excel·lent interpretació de Vigo Mortensen, que porta el pes del film.
Matt Ross és més conegut per la seva faceta com a actor, ha participat en films com L’aviador (The Aviator) (2004), Bona nit i bona sort (Good Night, and Good Luck) (2005) o Las últimas vacaciones (Last Holydays) (2006). Captain Fantastic és el seu segon llargmetratge després de 28 Habitaciones de Hotel (28 Hotel Rooms) (2012). El director ha explicat quina idea volia explorar: “Tots els pares volen que els seus fills tinguin una vida feliç i plena i volen preparar-los pels desafiaments de la vida. Captain Fantastic és una dramàtica i, de vegades còmica, exploració d’aquesta idea.” El film, però també ens mostra diverses maneres d’actuar com a pares davant dels desafiaments que ens presenta el destí.
Ben (Viggo Mortensen), i Leslie (Trin Miller) són una parella hippy amb un rerefons ideològic clarament llibertari, amb sis fills: Bodevan (George Mackay), Kielyr (Samantha Isler), Vespyr ( Annalise Basso), Rellian (Nicholas Hamilton), Zaja (Shree Cocks) i Nair (Charlie Shotwell). El seu projecte vital implica viure semi-aïllats del món, en plena naturalesa, on eduquen els seus fills i els donen classes de tota mena: des de les assignatures més clàssiques fins a l’escalada o la cacera. Tot canvia quan la mare, que està ingressada en un hospital, se suïcida. El seu avi matern Jack (Frank Langella), un home d’ideologia conservadora, voldrà donar als nens una educació reglada i reclamarà la custòdia dels seus néts.
La banda sonora d’Alex Sommers és un dels punts més destacats del film. Amb només quatre notes imbueix l’ambient hippy i, en certa manera, desconnectat del món en què viuen Ben i els seus fills.
La fotografia d’Stéphane Fontaine ajuda a construir el marc on viuen els protagonistes. Un marc físic i mental, ple de naturalesa i preocupació per la bellesa artística.
El pes de la pel·lícula el porta Viggo Mortensen. La seva gran interpretació és un dels punts clau del film. També cal destacar la interpretació de George Mackay com a fill gran i la presència de l’actor veterà Frank Langella com a sogre del protagonista.
El director ha explicat en una entrevista que la pel·lícula planteja un interrogant: “(…) Com a pare, on s’estableix la línia entre fer massa i fer massa poc?“. El director situa el “fer massa” en el model educatiu alternatiu i el “fer poc” en el model educatiu convencional. El problema recau en el fet que el film mostra sobradament els defectes de “fer massa” en escenes impactants en contra de la filosofia de vida del protagonista. En canvi, la crítica a “fer massa poc” hi és, però no s’hi aprofundeix prou, és molt genèrica i està poc concretada. La pel·lícula compte amb un humor intel·ligent i amb bons moments escènics. Una obra que, tanmateix, podria haver tret més profit de les possibilitats que li oferia el guió.
