Woody a Hollywood
Woody Allen escriu i dirigeix aquesta comèdia romàntica sobre un noi jueu que arriba a Hollywood per treballar com a ajudant del seu oncle Phil, en els anys trenta. Allà coneixerà Vonnie, la secretària del seu oncle, amb qui tindrà una relació que el marcarà per sempre. La seva feina li permetrà descobrir un món que amaga, darrere del glamur, una part fosca i plena d’hipocresies. Una part fosca i plena d’hipocresies que també té la família del protagonista. Un bon film del director novaiorquès amb una primera part brillant i una segona més fluixa, que acaba tractant la majoria dels temes recurrents de Woody Allen.
Woody Allen ha escrit i dirigit un grapat de pel·lícules en els darrers anys, per citar només les últimes: Blue Jasmine (2013), Màgia a la llum de la lluna (Magic in the Moonlight) (2014), Irrational Man (2015). Ara ens retrata la café society, expressió que s’utilitza als Estats Units per referir-se els membres de l’alta societat que sovint freqüenten els mateixos ambients. A més a més, ens parla del món de les estrelles de Hollywood i els seus agents. Sobre aquest últim aspecte, el director ha explicat que la pel·lícula té un punt d’autobiogràfica: “Quan vaig començar en el negoci, quan tenia 16 o 17 anys, i m’agradava anar a les oficines dels agents. (…) recordo que una vegada vaig anar a Califòrnia a veure William Morris, i hi havia una recepcionista molt bonica. I vaig pensar: ‘Déu meu, és tan bonica com qualsevol de les estrelles del cinema.‘ “. Una experiència que es veu reflectida en el film.
La pel·lícula comença quan el jove Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg) arriba a Hollywood amb l’esperança de treballar amb el seu oncle Phil Stern (Steve Carell). El primer dia que arriba a l’oficina d’en Phil, s’enamorarà de la seva secretària, Vonnie (Kristen Stewart). A partir d’aquí, descobrirà un món ple de glamur, però també d’hipocresia.
La banda sonora amb el seu tradicional jazz, acompanyat de cançons de l’època, ajuda a crear un ambient bohemi i despreocupat. Tot i ser l’habitual en els films de Woody Allen, encaixa perfectament en el context històric en què se situa la història.
La magnífica fotografia de Vittorio Storaro ens transporta als anys trenta i, concretament, a l’ambient de l’alta societat de l’època. Uns anys feliços que amagaven corrupteles i comportaments mafiosos entre les elits d’aquells anys.
Jesse Eisenberg, com a protagonista, fa una actuació molt plana. En canvi, Kristen Stewart sap mostrar-nos el canvi que pateix el seu personatge: de ser una persona amb il·lusions a una persona que s’acaba adaptant al món superficial de les elits que tant criticava. Steve Carell no està a un bon nivell com a oncle Phil. En canvi, sí que cal assenyalar la bona actuació de Corey Stoll com a Ben Dorfman, germà del protagonista.
El director ha explicat en una entrevista que “volia fer una mena de novel·la en una pel·lícula, sobre una família i les relacions entre els seus membres, i la relació d’amor del protagonista. Volia que tingués l’estructura d’una novel·la per així poder moure’s i aturar-se en diversos membres de la família.” I això fa el film: acaba agafant i disseccionant la família del protagonista per mostrar-nos com era la societat americana entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. A més a més, permet tractar els temes que sempre han obsessionat el director novaiorquès com per exemple les relacions de parella, el món dels jueus, certs intel·lectuals o la ciutat de Nova York. Un film que sense ser dels millors d’aquest director, sí que és una bona obra amb moments brillants, sobretot en la primera part.
citizenjoel 