Espionatge nou, espionatge vell

Paul Greengrass dirigeix una altra entrega de la saga Bourne. Aquest exespia de la CIA encara intenta descobrir qui és mentre va destapant els draps bruts de l’agència d’intel·ligència nord-americana. En aquesta pel·lícula, a més a més, es contraposen dos models d’espionatge: un de vell basat en la violència, i un de més modern basat a hackejar els aparells electrònics dels presumptes sospitosos. Una bona pel·lícula que cau en contradicció amb el missatge que sembla voler donar amb escenes d’acció que es fan massa llargues i massa vistes en altres films del gènere.
Paul Greengrass és un director anglès que ha realitzat films com United 93 (2006), Capità Phillips (Captain Philips) (2013) i dos de la saga Bourne: El mito de Bourne (The Bourne Supremacy) (2004) i L’ultimàtum de Bourne (The Bourne Ultimatum) (2007). El director ha definit fa poc Bourne com “un personatge que ha estat perjudicat per les agències governamentals, i que, de vegades, pren mesures extremes per arreglar les coses. Però tota la seva lluita és perquè vol ser una bona persona“. Precisament, aquest és un dels fets que es veuen més clarament en aquesta pel·lícula: els seus esforços per intentar ser-ho.
El film comença quan Nicki Parsons (Julia Stiles), la companya de Bourne (Matt Damon), descobreix nova informació sobre el programa Treadstone de la CIA, hackejant l’agència d’intel·ligència nord-americana. Aquesta intrusió serà detectada per la cap d’operacions cibernètiques d’aquesta agència, Heather Lee (Alicia Vikander), la qual és mirada amb recel pel director de la CIA, Robert Dewey (Tommy Lee-Jones).
La fotografia de Barry Acroyd sap reflectir molt bé el moment actual amb la crisi econòmica i un món on la guerra és cibernètica.
Matt Damon ha trobat en Jason Bourne el personatge amb què se sent més còmode. Alicia Vikander fa una bona interpretació com a Heather Lee. Tommy Lee-Jones no acaba d’aconseguir el to com a Robert Dewey.
El director ha explicat en una entrevista quina era la gran pregunta que volia respondre en el guió fet ell mateix, Christopher Rouse i Matt Damon. : “En el segle XXI on són els equivalents als carrerons de Berlin durant la Guerra Freda?“. Uns carrerons, on transitaven els espies a la recerca d’informació per poder combatre l’enemic durant aquells anys d’enfrontament entre els Estats Units i la Unió Soviètica. El film mostra les noves guerres cibernètiques, on cada comentari a les xarxes socials és controlat pels governs i on la privacitat és una utopia. La pel·lícula, però té escenes d’acció massa llargues i, en alguns moments, cau en l’efectisme fàcil. En conclusió, un bon producte que no acaba de treure tot el rendiment que podria treure del guió i del plantejament del film.
Retroenllaç: …El caso Bourne (The Bourne Identity) (2002) | citizenjoel