El gran engany
Stephen Frears dirigeix aquest film sobre com el ciclista nord-americà Lance Armstrong es va dopar per guanyar set cops el Tour de França. Paral·lelament, mostra la investigació del periodista David Walsh per descobrir la trampa. Una investigació que va acabar amb el llibre en què es basa la pel·lícula. És un bon retrat, en alguns moments caricaturesc, de l’esport modern i les seves misèries. Però, Armstrong és presentat com un monstre sense matisos i el periodista com un heroi disposat a enfrontar-se a tothom, una visió excessivament maniquea. Fins i tot en algun moment es relativitza la lluita contra el càncer del ciclista nord-americà. A més a més, més enllà d’una ambició desmesurada no es pregunta prou sobre les motivacions del comportament d’Armstrong.
Stephen Frears és un director que ha realitzat pel·lícules com Les amistats perilloses (Dangerous Liaisons) (1998), La reina (The Queen) (2006) o Philomena (2013). Ara es basa, entre altres, en el llibre de David Walsh, “The program”, per portar al cinema la història del dopatge de Lance Armstong. El realitzador ha afirmat que considera que aquesta “és una història criminal moderna, que té una mica de tot. És una història molt americana, una tragèdia molt americana.” Una tragèdia moderna de la qual no se’n detallen les causes.
El film comença explicant l’arribada de Lance Armstrong (Ben Foster) al Tour. El periodista David Walsh (Chris O’Dowd) no va creure que fos capaç de guanyar-ne cap. Les seves primeres victòries li van fer sospitar que jugava brut.
La fotografia de Danny Cohen mostra el dopatge com una part de la rutina dels ciclistes en el Tour de França. Una rutina natural i acceptada per la majoria, que es protegeixen mútuament per amagar que fan trampes.
La banda sonora d’Alex Heffes ajuda a donar un ritme alt al film. A més a més, dóna un aire de corrupció permanent en tot el que envolta els protagonistes.
Ben Foster fa un Lance Armstrong exageradament mesquí i malvat. Chris O’Dowd fa un bon paper com a David Walsh i construeix un periodista-heroi que s’enfronta als seus companys per destapar la veritat. El personatge de Floyd Landis és el més ben dibuixat del film i la interpretació de Jesse Plemons ens mostra en tot moment els seus dubtes i el perquè del seu comportament. Cal assenyalar la presència de Dustin Hoffman amb un petit, però important paper.
El director ha definit en una entrevista el comportament d’Armstrong: “No el conec, així que estic reticent a utilitzar el terme ‘psicòtic’, però el seu comportament era sens dubte molt, molt estrany. I l’engany només n’era una part.” Aquest és el problema del film: no fer-se preguntes i simplement mostrar un esportista ambiciós disposat a fer-ho tot per guanyar. Un personatge maquiavèl·lic que en cap moment qüestiona el seu propi comportament i que està disposat a tot perquè no es conegui el seu engany. Fins i tot es menysprea la seva superació en la lluita contra el càncer. Això s’accentua massa amb la contraposició del periodista-heroi que s’enfronta al sistema. Un film sense matisos que no aprofita prou bé tot el material que té.
citizenjoel 