Herois o delinqüents?
Zack Snyder dirigeix aquesta pel·lícula que pretén ser una continuació de El hombre de acero (Man of Steel) (2013), el seu últim Superman. L’argument es basa en la idea de l’enveja que sent Batman en veure les heroïcitats d’aquest ésser vingut de Krypton. Una enveja que, ràpidament, es converteix en un enfrontament entre els dos personatges. Una pel·lícula que vol reflexionar sobre els límits de la justícia i dels herois en el món real. Però també dels ídols i dels falsos ídols que creen els mitjans de comunicació. Un film en què estan molt ben construïts els personatges secundaris, tanmateix, on la configuració d’un sol món a partir dels llocs imaginaris (Gotham i Metropolis) on realment “viuen” Batman i Superman resulta massa contraposada i gens harmònica.
Zack Snyder és un director que ha realitzat films com 300 (2006), Watchmen (2009) o El hombre de acero (Man of Steel) (2013). Precisament, aquesta pel·lícula n’és una continuació tal com explica: “Després d’aquest film, vam començar a parlar de com seria el següent, i subtilment vaig començar a esmentar que seria genial si Superman s’enfrontés a Batman“. Una proposta arriscada de confrontació que és l’argument principal de la narració.
La història comença quan Batman (Ben Affleck) comença a adonar-se que tothom adora Superman (Henry Cavill). Llavors, un i l’altre s’investigaran mútuament i això provocarà que tinguin un greu enfrontament. A més a més, els mitjans de comunicació es qüestionaran els límits de les seves accions, si són delinqüents o herois. Això s’accentua pel fet que Clark Kent (Superman) treballa en un diari i signa reportatges crítics amb la figura de Batman. Mentrestant Lex Luthor (Jesse Eisenberg) ofereix ajuda al govern dels Estats Units per acabar amb la delinqüència…
La fotografia de Larry Fong dibuixa un Gotham massa obscur en contraposició a la Metropolis de Superman que té colors fins i tot massa clars. Una combinació gens afortunada perquè a Gotham li falten colors alegres i potser a Metropolis una mica de foscor, tant en el sentit literal com literari.
La banda sonora de Hans Zimmer no juga prou amb l’imaginari musical que envolta Batman i Superman. Una música que només dóna suport a l’acció dels personatges, però que al final no acaba aportant res de nou.
Ben Affleck no sap matissar un Batman que resulta massa fosc. Jeremy Irons com a Alfred, majordom de Batman, transmet un aire massa guerrer sense el toc intel·lectual que caracteritza el personatge. Henry Cavill fa un bon Superman i contraposa prou bé la figura de Clark Kent amb la de l’heroi. Amy Adams demostra el seu gran nivell en el paper de Lois, la companya de Clark Kent. Gal Gadot dóna un gran punt de misteri al seu personatge de Diana Prince. Jesse Eisenberg construeix un genial Lex Luthor i li sap posar una gran dosi de cinisme i de maldat.
El director ha definit en una entrevista els dos superherois protagonistes del film: “Superman reflecteix com voldríem ser i, en canvi, Batman representa l’essència de com som.” El problema és que el guió s’entesta massa en aquesta definició i no sap allunyar-se’n per mostrar matisos que podrien ser interessants. Un univers ple dels tòpics dels dos superherois i amb un guió molt previsible. Una pel·lícula acceptable que amb alguns elements més ben treballats podria haver resultat una obra prou atractiva.
citizenjoel 